“Els llibres que escriu en Rafel Nadal ens ajuden a fer calaix. Fantàstic. Xampany i pastes”. Així és com en Pitu Rovira, de la llibreria La Capona, dóna la benvinguda a l’escriptor gironí, que presenta a Tarragona la seva última novel·la, La senyora Stendhal. Perquè si alguna cosa es pot dir de Rafael Nadal és que, ara mateix, deu ser un dels autors en llengua catalana més populars, si no el que més. De fet, que hi hagi una quarantena de persones en la presentació d’un autor no local en una ciutat com Tarragona, en què l’afluència de públic en aquest tipus d’actes sol ser més aviat magra, ja és molt significatiu.
El públic no només és força nombrós, sinó que també se’l veu entregat: va fent que sí que sí amb el cap a tot el que diuen en Tian Riba, presentador de l’acte, i el mateix Rafel Nadal, mentre aferra entre les mans la novel·la, una història que, després de l’exitosa aventura italiana de La maledicció dels Palmisano, traduïda a 15 llengües, Nadal torna a ambientar a les terres gironines en l’època de la guerra civil i la postguerra i en què res, ni la trama ni els personatges, són el que semblen.
Rafel Nadal presenta la seva última novel·la, ambientada a la postguerra a terres gironines
Tian Riba parla de l’ofici amb què escriu Nadal; de la complexitat d’uns personatges allunyats de la dicotomia entre bondat i maldat i que, per tant, conviden a entendre l’altre, o almenys a intentar-ho; dels paral·lelismes evidents amb la situació política actual que s’entrelluquen al llarg de la novel·la (hi ha un moment en què un personatge sentencia: “El món es divideix entre ells i nosaltres. Nosaltres som més, però sempre perdem”); del silenci, que resulta ser un dels puntals temàtics d’aquesta novel·la; finalment, de la dignitat en un sentit ampli que traspuen els personatges femenins, entre els quals destaca la senyora Stendhal del títol, que n’és la veritable protagonista, encara que la història es narri des del punt de vista del seu fill adoptiu.
Un punt de vista que, segons explica el mateix Nadal, volia que reflectís expressament una mirada infantil, sense prejudicis, en una novel·la que es basa en fets reals i memòries pròpies del mateix Nadal, com la vida a l’internat gironí del Collell o bé els viatges amb el seu pare per les carreteres gironines flanquejades d’arbres. Aquest rerefons sentimental, que no deixa de ser una de les bases de les novel·les de Rafel Nadal, sens dubte és compartit amb bona part dels seus lectors, als quals, d’aquesta manera, no els costa gens identificar-se amb la història i els personatges. D’exemple, tenim la Teresa, que, en acabar l’acte, explica com l’escena en què la senyora Stendhal renta els llençols als rentadors del poble li recorda quan era petita i acompanyava la seva mare a fer la bugada a l’Ametlla de Mar, i ens la creiem quan diu que, quan llegeix un llibre de Rafel Nadal, no el pot deixar fins que se l’acaba.
Nadal: “Vull arribar a molta gent, amb una bona història i sense concessions comercials”
I és justament sobre aquesta identificació entre el lector i els personatges i la història que s’explica a La senyora Stendhal del que pregunto a Rafel Nadal, que m’atén molt amablement després de signar tot un reguitzell de llibres. Nadal admet que, per la temàtica i l’època en què ambienta les seves novel·les, és fàcil que hi hagi molta gent de la seva edat, voltant la seixantena, que s’hi senti identificada, però el seu objectiu és arribar també a gent més jove, fent-la prou atractiva per a què vulguin entrar amb profunditat en una realitat que, per edat, reconeixen com a llunyana.
La vocació del Nadal escriptor és, doncs, arribar al màxim de gent possible, i aquí ens trobem amb quines concessions cal fer al públic per obtenir aquesta popularitat. L’última pregunta se centra, doncs, en un comentari que va fer Manuel Cuyàs en un article al diari El Punt Avui, en què, en el marc precisament d’un dinar amb en Rafel Nadal i altres escriptors, es pregunta “quantes novel·les catalanes actuals, la d’en Nadal inclosa, no estan pensades per satisfer els assidus dels anomenats clubs de lectura”. Davant d’aquesta qüestió, el primer que respon l’escriptor és el gran respecte que li mereixen aquests clubs de lectura, “formats per grans lectors, molt crítics, amb un gran bagatge i una gran força lectora”. Dit això, però, afirma que aquest fet no condiciona la seva manera d’escriure. “No tinc prejudicis, però tampoc faig concessions comercials. Vull arribar a com més gent millor, però també vull escriure una bona història, per a que el lector entri en el llibre”. I en això té raó: si no fos així, seria molt difícil que Rafel Nadal arribés a un públic tan ampli, i que acontentés a en Pitu i als calaixos de la Capona, com fa ara. Xampany i pastes per a tothom, doncs.
