Aquest juny farà 120 anys que obria a Barcelona la mitificada cerveseria Els Quatre Gats, que va esdevenir, en els seus escassos sis anys de vida, el referent del modernisme en les seves múltiples facetes artístiques. Impulsada, aquell 1897, per Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i Pere Romeu, va ser galeria d’art, teatre d’ombres i putxinel·lis, auditori musical, taller literari, centre d’esports, seu d’entitats i hostal.
Tarragona era una ciutat propera als promotors del local. El que en va ser estrictament l’amo, Romeu, havia nascut a Torredembarra i s’hi havia fet amic de Casas, que de jove hi passava els estius, a la casa on havia nascut el seu pare. Tarragona els queia ben a prop i hi anaven, com demostra un quadre que Romeu va pintar aquells anys. Rusiñol, però, era qui havia establert una relació més estreta amb la ciutat. El 1894 s’hi havia estat més d’un mes convidat pel seu amic Josep Yxart. Aquest va morir, de tuberculosi, un any després i Rusiñol va tornar a la ciutat per homenatjar-lo: el 1896 en una convocatòria de l’Ateneu i el 1897, acompanyat d’Utrillo, en l’acte en què el seu retrat de l’amic desaparegut va ser penjat al Saló de Tarragonins Il·lustres de l’edifici consistorial. En aquestes estades, Rusiñol va pintar diversos racons de la ciutat, del claustre de la Catedral al camí de l’Oliva.
El local modernista de Barcelona va acollir molts tarragonis: el més assidu en va ser Ricard Opisso
No ens ha d’estranyar, doncs, que les parets d’Els Quatre Gats acollissin tarragonins. El que en fou més assidu va ser Ricard Opisso (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966), del grup dels més joves de la casa. Opisso, d’una nissaga tarragonina de pintors, escriptors i periodistes, feia aleshores una mena de doble vida. Treballador del taller de la Sagrada Família, compaginava el catolicisme tradicional de Gaudí i del Cercle Artístic de Sant Lluc –on es formava com a pintor- amb l’ambient bohemi i nocturn d’Els Quatre Gats. Opisso ens va deixar molts retrats dels clients de la cerveseria i de l’atmosfera que s’hi vivia. Ell mateix, en torna, va ser dels retratats per Picasso en la primera exposició individual del pintor malagueny, el febrer de 1901. A Els Quatre Gats, evidentment.
Força més gran que Opisso era l’escriptor Josep Pin i Soler (Tarragona, 1842 – Barcelona, 1927), gens procliu d’entrada a les tesis modernistes. Malgrat això, la seva situació d’outsider el va apropar a tota aquella colla. Ja el 1894 havia participat en el certamen literari que Rusiñol havia convocat en la Tercera Festa Modernista de Sitges. Hi guanyà un dels premis, com Raimon Casellas, Narcís Oller, Joan Maragall i l’altre tarragoní que s’hi va presentar, Josep Yxart. A Els Quatre Gats, Pin hi va organitzar alguns torneigs d’escacs –un d’ells el 1899, l’any que va publicar els seus Problemes d’escacs. Allí va coincidir amb Jeroni Zanné, el poeta parnassià amb qui el novel·lista tarragoní va recordar anys després que jugaven partides de manera impulsiva. Tot i la diferència d’edat –Zanné era del 1873–, tots dos hi van compartir aquesta afecció i un lligam literari encara més estret. Apel·les Mestres va publicar, el 1902, una sèrie d’articles contraris al sonet com a forma poètica. I Zanné va convèncer immediatament Pin de respondre’l de manera contundent: l’antologia Sonets d’uns i d’altres, preparada pel tarragoní i editada el 1904 com a obra de bibliòfil.
L’escriptor Josep Pin i Soler, l’artista Francesc Carbó i el sastre Benet Soler són altres personatges vinculats als Quatre Gats
Un altre nom propi en la història del local és Francesc Carbó (Tarragona 1869-1924), un dels artistes escollits que hi va fer una exposició individual, el juny de 1899. Carbó –conegut com a Quiquet- va ser un pintor, arqueòleg, dramaturg i crític d’art molt actiu a Tarragona, que també va participar en exposicions col·lectives a Madrid i Florència. Va dirigir les excavacions del teatre romà i és autor de diverses obres teatrals, encara avui inèdites. Malgrat l’oblit, el seu nom és indispensable a l’hora de confegir el que va significar el modernisme a la ciutat. Carbó és, també, l’autor de les fotografies de Santiago Rusiñol pintant a la Catedral.
I, finalment, un personatge encara més desconegut avui: el sastre Benet Soler (Tarragona, 1874 – Barcelona, 1945), que s’havia traslladat amb la seva esposa Antònia a la gran ciutat. Soler –de renom “Retallets”- va obrir-hi botiga al Portal de l’Àngel, a tocar d’Els Quatre Gats, i va esdevenir el sastre dels modernistes, dels burgesos i dels més bohemis. Amb viatges a París per conèixer el que ara en diríem les noves tendències, Soler va ser el dissenyadorde les famoses armilles llampants de Pere Romeu, que van esdevenir com una mena d’icona de la casa i una moda seguida pels més joves. Soler va fer un tracte amb els artistes encara amb pocs recursos: roba a canvi de quadres. Aquest és l’origen de tres peces de l’anomenada època blava de Picasso: dos retrats – coneguts avui com a “Benet Soler, letailleur”, que es troba en un museu de Berlín, i “Madame Soler”, a Sant Petersburg- i, especialment, el magnífic llenç “La famille Soler” –al Musée des Beaux Arts de Lieja–, amb el matrimoni, quatre fills i el gos de la parella fent un pícnic en un prat. Sobre aquests tres quadres s’ha creat, amb el temps, una certa polèmica. Els descendents del sastre han reiterat que, en la dècada dels anys 10, el pintor els va reclamar via advocats i els van haver de tornar. En canvi, els biògrafs de Picasso insisteixen que el tarragoní els va vendre a col·leccionistes i que, per tant, es va beneficiar de la ràpida plusvàlua de les peces. Tot i això, el fet que “La família” tornés a passar per les mans de Picasso abans d’anar a parar als propietaris definitius sembla donar la raó als Soler. El fons actual no és l’original: era més convencional, però el pintor el va modificar per donar més força al color blau.
Pere Romeu va tancar Els Quatre Gats el juny de 1903. El local ja havia fet la feina que volien els seus impulsors: ser motor del modernisme i acollir els més joves, que ja no ho eren tant i havien començat a alçar el vol. Els promotors prioritzaven ara d’altres interessos. Com l’esport, en el cas de Romeu. El torrenc s’hi havia dedicat sempre, amb més o menys intensitat: el juliol de 1898 –amb el local en plena activitat-, el Diario de Tortosa explicava la festa que havia viscut Tarragona amb motiu d’una cursa de braus que havia estat especialment publicitada. I deia:
“La Rambla está animadísima, siendo muchas y muy elegantes las damas que por ella circulan. Acaba de pasar montado en bicicleta el popular Pere Romeu, que salió esta mañana de Barcelona.”
Amb el local tancat, Romeu s’aboca a l’esport, especialment del món del motor. I això el torna a dur a Tarragona. El 1905 dirigeix l’organització de la Copa Sportmen’s Club de motociclisme, una cursa en dues etapes -Gavà-Tarragona i Tarragona-Quatre Camins-, la primera de l’estat en modalitat challenge. Romeu, per localitzar el recorregut, visita la ciutat i troba la col·laboració activa de tarragonins, com ara William Tarin, l’esportista suís que feia uns anys que hi havia arribat. Romeu i Tarin eren amics: el 1896 la Unión Velocipédica Española els havia nomenat delegats a Tarragona i a Torredembarra respectivament. El 1906, Romeu participaria en una caravana cronometrada de l’Automóvil Club entre Barcelona i Tarragona, rebuda amb entusiasme al passeig de Santa Clara. L’Automóvil Club de Barcelona –el futur RACC- havia estat fundat recentment i Ramon Casas n’era membre de la Junta.
I, el 1916, Casas i l’historiador Joan Ruiz i Porta van convèncer el mecenes nordamericà Charles Deering–que ja havia bastit el Palau de Maricel a Sitges- perquè comprés el recinte abandonat de Tamarit al Bisbat de Tarragona i es fes càrrec de la seva rehabilitació. Però això ja és tota una altra història.
