Un any de reconeixements múltiples i diversos amb motiu del seu 80è aniversari l’han deixat molt “reconfortada” amb Tarragona i amb la seva gent. “Sobretot per les activitats a les escoles, el sopar homenatge d’Òmnium i la Festa de la Poesia”, remarca amb un punt d’alegria i orgull. Camí dels 81, a Olga Xirinacs encara li volen donar les gràcies per la seva trajectòria literària i pel seu activisme cultural. Serà en forma d’un altre reconeixement, aquest sorgit de la societat civil tarragonina a través de la Fundació Privada Mútua Catalana, que tindrà lloc aquest proper dijous 2 de març a l’Espai Muralles del Centre Tarraconense ‘El Seminari’.
Tantes mostres d’afecte i estima li han anat molt bé per revifar de la malaltia que la va deixar “decaiguda, en molt baixa forma”. Des del saló de casa seva, amb vistes al Balcó del Mediterrani, Olga Xirinacs té paraules de gratitud per la psico-oncòloga que la va atendre: “Una dona extraordinària que, en veure’m deprimida, no va parar d’insistir en que tornés a escriure -«del dret o del revés, més bé o més malament, riute’n de tu mateixa i no diguis ‘demà’, digues ‘ara’»- i això m’ha anat molt bé per recuperar un bon ritme de feina”.
L’ESCRIPTORA PREPARA UNA OBRA COMPLEXA: “ÉS MILLOR MORIR-SE TENINT PROJECTES QUE NO FENT RES”
L’Olga s’ha enganxat a un fil per bastir una bona història. “Necessito documentació perquè l’origen és a Rubí”, apunta. “El fil és un rec d’hort i de jardí, el que teníem en una casa familiar durant la meva infantesa”. Un exercici de memòria històrica que es remunta als besavis i que portarà l’escriptora tarragonina a recuperar vivències de la seva joventut. “Aquest és un projecte gros, que em portarà força temps i no sé si el podré culminar, però és millor morir-se tenint projectes que no fent res”, proclama ben convençuda.
Abans, però, Olga Xirinacs té a punt per publicar amb Arola Editors una nova novel·la. Es titula ‘Reencarnacions miserables’, obra ambientada en el moment actual que planteja moltes preguntes, segons l’autora. Serà una de les novetats d’aquest pròxim Sant Jordi.
Més enllà de la seva activitat literària, l’Olga continua observant amb interès la vida cultural de Tarragona. Remarca el bon paper de les editorials del territori, la qualitat de molts escriptors i la gran feina d’entitats com l’Escola de Lletres, “però ens falta la promoció i la difusió dels productes culturals tarragonins fora de la ciutat”, lamenta. Fins i tot, troba a faltar traduccions de les obres guanyadores del premi Pin i Soler, un dels més ben dotats econòmicament del país.
LA FUNDACIÓ MÚTUA CATALANA LI FA UN RECONEIXEMENT, TAMBÉ PEL SEU ACTIVISME CULTURAL
“A Tarragona li falta autoestima?”, pregunto. “Molta”, contesta sense dubtar-ne ni un segon. I després d’una petita pausa, continua: “Aquí sempre ens estimem més el de fora que el de casa, contràriament al que passa a Reus, on s’estimen més les seves coses que les d’altres indrets. I hi fan molt bé, ja diuen que la caritat comença per un mateix. A Reus, allò que és seu sempre és el millor i ho conserven. Aquí no”.
I encara precisa més: “Els que han vingut de fora potser tampoc no ens han estimat prou. L’antiga creença que aquí sols hi havia funcionaris, militars i clero, és certa. Som una colònia de funcionaris al servei de l’imperi des del temps dels romans. Aquesta creença o pertinença ja ens deixava viure tranquils, anar fent”.
La conversa deriva cap al suport a la cultura. Fa més de mig segle, amb el franquisme plenament consolidat, empresaris amb diners van jugar un paper fonamental en la creació d’Òmnium (Olga Xirinacs en va ser presidenta al Tarragonès) i en la recuperació cultural i lingüística del país. Han faltat mecenes a Tarragona? Sí. I ara? “Els micromecenatges via internet o les fundacions petites fan un servei molt útil, però no poden donar suport a projectes grans”, afirma l’escriptora. La cultura, doncs, necessita entitats i persones de la societat civil (com la Fundació Mútua Catalana) per tirar endavant iniciatives i inquietuds de tota mena. Juguen un paper tan fonamental com el que van exercir alguns en plena dictadura.
