La memòria col·lectiva no ha esborrat la gent descalça fugint de les seves llars, els pares donant el seus nadons al primer cotxe que passava; tampoc els dos carrils de la carretera de Valls ocupats en un únic sentit o els vidres trencats de les cases dels barris de ponent mentre la Guàrdia Urbana recomanava que es tanquessin les finestres. Els qui ho van viure no han oblidat la nit del 12 de juny de 1987 quan Tarragona va quedar il·luminada per l’incendi que va provocar l’explosió de dues bombes de rellotgeria col·locades per ETA a l’oleoducte d’Enpetrol, actualment Repsol. 30 anys després, els tarragonins recorden aquella matinada com qualsevol que no ha oblidat què feia quan va saber dels atemptats de l’11-S contra les Torres Bessones de Nova York.
El meu pare, de Torreforta, sempre m’ha explicat que van pujar al santuari del Llorito; la meva mare, del mateix barri, va anar a La Selva del Camp; alguns altres van marxar en direcció França. Fos quina fos la destinació, la majoria de la població va fugir. Qui no ho va fer, però, va ser el Rafael López-Monné.
RECUPEREM EL TESTIMONI DEL FOTÒGRAF RAFAEL LÓPEZ-MONNÉ, QUE VA ACCEDIR A L’INCENDI DES DE SALOU
El Rafael és geògraf i es dedica a la fotografia, sobretot vinculada als viatges i la natura. Tenia 23 anys quan els seus pares el van despertar, “havia explotat la petroquímica”, li van dir. Ell, sense pensar-s’ho, va agafar el cotxe i hi va anar. “Era una oportunitat, estava passant una cosa important i jo tenia una càmera”, apunta el Rafael mentre somriu. “Inconsciència juvenil”, afegeix. Parlant amb ell crec que si tornés a passar alguna cosa semblant, tornaria a tenir aquesta “inconsciència” ara ja adulta. Va arribar a la zona del foc per Salou perquè des de Tarragona no deixaven accedir-hi i una vegada a lloc, es va posar a disparar la càmera. “En situacions com aquesta, un cop estàs a dins, la gent no et fa preguntes, ja tenen prou feina”, reflexiona. Els bombers “estaven molt preocupats, no sabien què passaria, tenien molts dubtes”, m’explica el Rafael amb una mirada com si ho tingués gravat a la retina.
Fetes les fotografies va agafar el primer tren del matí cap a Barcelona per revelar-les, ja que a la ciutat no hi havia cap laboratori que treballés amb el format amb el qual ell retratava, la diapositiva. A la capital, mentre s’esperava en un bar, feien els informatius: “Em vaig quedar a quadres”, manifesta, “es tapava tot el que havia passat, aquella història no era la mateixa que jo havia vist”.
“ENS VAM EQUIVOCAR DE LLOC: HAVÍEM D’HAVER ANAT A FER FOTOS ALS BARRIS DE PONENT”
En tornar a la tarda a Tarragona ningú es va interessar per les seves fotos, ni el Diari de Tarragona on llavors hi col·laborava en un magazine setmanal. I reconeix que es va equivocar, no va estar on havia d’estar: “El lloc on s’havia d’anar a tirar fotos no era a l’incendi; on se n’havien de fer i ningú en té, és als barris, amb la gent que patia i fugia, el reportatge estava a allà, però el foc és molt cridaner”.
Per recollir històries personals com la del Rafael, la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona (BHMT) ha iniciat una campanya a la xarxa social Facebook per reunir els records dels ciutadans que van viure l’esclat de la bomba. “Si a la gent gran de Tarragona li preguntes per l’atemptat d’Enpetrol tots tenen una imatge associada”, explica Elena Virgili, directora de la BHMT. Precisament, és aquesta “imatge” la que volen dipositar al fons municipal de l’Hemeroteca, “la casa de la memòria”, diu Virgili, per si algú el dia de demà necessita el material per a qualsevol cosa.
AQUEST DIMARTS 6 DE JUNY ES PRESENTA UN DOCUMENTAL REALITZAT PER L’HEMEROTECA MUNICIPAL
El recull de testimonis es complementa amb un documental produït per Vera Llombart. La Vera és estudiant de quart curs de Comunicació Audiovisual a la Universitat Rovira i Virgili i el documental és fruit de les pràctiques curriculars que ha fet a l’Hemeroteca. Ella és de Flix i quan va aterrar a la Tabacalera no en sabia res sobre l’atemptat. “És un fet que a Tarragona va calar molt, però com que al cap de pocs dies hi va haver l’atemptat d’Hipercor a Barcelona, el d’Enpetrol es va diluir de seguida”, apunta l’estudiant.
La peça audiovisual d’uns 20 minuts aplega set testimonis: Ángel Juárez que va ser el president de l’Associació de Veïns de Riu Clar des del 1980 fins el 2000; Fèlix Llovell, cap de Protecció Civil de Tarragona en aquell moment; Juan Martín, un educador de la Laboral; Enric Pujol, periodista de Ràdio Nacional; Rosa Queralt, cap d’infermeria de les urgències de l’Hospital Joan XXIII i autora del llibre ‘Viure amb risc’; Encarnación Rodríguez, professora del màster de Comunicació estratègica en la societat del risc de la URV; i Òscar Cadiach que va ser bomber voluntari. Què és el que més li va sorprendre a la Vera? Doncs el testimoni d’aquest últim: l’alpinista explica que “de l’escalfor que hi havia, les vies del tren estaven deformades”.
A més del testimoni, Òscar Cadiach ha cedit fotografies pel il·lustrar el documental, igual que Lluís Milián mentre TV3 ha prestat les imatges de l’incendi que “són molt impactants”, exclama Elena Virgili. També hi ha reculls de premsa, talls de veu de Ràdio Fòrum (actual Tarragona Ràdio) i imatges d‘un fons de Joaquín Cabezas de l’Arxiu Històric de Tarragona.
I si ara es repetís la nit del 12 de juny, què? El documental es presentarà aquest dimarts 6 de juny a les 19h a l’Antiga Audiència i comptarà amb una taula rodona que vol respondre, entre d’altres, aquest interrogant. Encarnación Rodríguez, el responsable de comunicació de Repsol, Josep Bertran i el director de TAC12, Xavier Abelló, debatran sobre la comunicació de crisi, moderats per Jordi Bertran. L’any 1987, el Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Tarragona (PLASEQTA) s’estava posant en funcionament. Se suposa que avui tota la comunicació milloraria, però la Vera em diu una frase que em fa pensar: “Avui en dia, la gent encara no sap ni quan hi ha simulacres”.
