Carregant ...

Els mocs al mocador de la història

Al sostre relata la història de dos artesans que van treballar a la Capella Sixtina

“És la millor producció que s’ha fet de l’obra”. Eren les paraules satisfetes del Nigle Planer després de l’estrena, aquest dijous, de Al sostre, la nova producció de la Sala Trono. El muntatge és el resultat d’un conjunt de complicitats que es va començar a teixir fa anys quan Planer, molt famós entre el públic català pel seu paper de Neil als Joves, va compartir un capítol del Catalunya Experience amb l’Oriol Grau.

Després vindria la seva participació en l’edició de l’any passat del Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT). “Va ser en veure la Volta del Pallol que em va venir al cap un text que havia escrit el 2004 sobre la Capella Sixtina i els artesans anònims que hi havien treballat”, va explicar Planer en la presentació de l’obra. I la gent de la Trono hi va veure, de seguida, una oportunitat. Un text per a dos actors, a cavall de la comèdia i al drama, ideal per a ser interpretat per Oriol Grau i Pau Ferran. Dos personatges de dues generacions diferents, amb dues perspectives oposades de la vida. Mestre i deixeble. L’amargor i la il·lusió.

Mentre parlen, Lapo i Lori, treballen en els preparatius per pintar al fesc

El muntatge ha vist la llum amb el mateix equip que va fer realitat Això és tot, l’última obra estrenada a la vella Trono. De nou, a la direcció, Israel Solà, de qui Planer assegura que ha fet un treball excel·lent. “Han sabut entendre molt bé el sentit de l’obra”, afirmava l’actor i dramaturg britànic només sortir de l’estrena. “És diferent de les produccions que se n’havien fet a la Gran Bretanya. Molt més apassionada. I això és genial, perquè els italians ho són d’apassionats! L’Oriol ha aconseguit gairebé fer-me plorar…”. “Sóc un home petit i amargat”, diu el seu personatge, el Lapo, cap al final de l’obra, quan esclata la seva frustració vital. Abans haurà dit: “Nosaltres som els mocs al mocador de la Història”.

Planer: “És la millor producció que s’ha fet de l’obra”

A Al Sostre, Planer fa reviure el Lapo i el Lori dos personatges anònims, però que van existir realment i que van compartir treball amb Miquel Àngel. La seva és la història dels artesans que acompanyaven els grans mestres i feien possibles les seves gestes, però de qui ningú ja no recorda els noms. Planer, que també és historiador, els va descobrir a través d’un col·lega especialista en història de l’art. Era l’oportunitat d’explicar l’altra història, la silenciada sota el pes dels grans noms que ho acaparen tot.

L’obra es va estrenar al West End de Londres. Posteriorment se’n va fer un muntatge en una sala alternativa i també va protagonitzar un espai dramàtic de la BBC4. Aquesta és la primera vegada que s’estrena fora de la Gran Bretanya i ho fa amb una traducció de Francis Humble, el mateix que va traduir Els joves al català i que va contribuir a immortalitzar la icònica frase de “Ei tius, tius”.

Tota l’obre discorre al capdamunt d’una bastida

A la presentació de Al sostre van explicar que és una obra que té moltes capes. I és cert. És una bona comèdia, amb tints de drama, que parla de les expectatives frustrades, la necessitat de reconeixement, la il·lusió confrontada amb l’amargor, la innocència de la joventut, contrarestada amb el cinisme de l’experiència. De l’art. De la vida. Lapo i Lori treballen amb Miquel Àngel en el magne projecte de la Capella Sixtina i se’n riuen de la seva inexperiència en la tècnica del fresc. I el mite cau. “Com faig això Lapo? Com poso això allà dalt? Ai, no hauria d’haver agafat aquesta feina”, se’n burla el Lapo estrafent la veu efeminada del mestre. I el rebateja. Miquel Àngel deixa de ser Miquel Àngel i esdevé la Maria Àngels. “Jo crec que vol fer una cosa original”, li replica Lori. “Doncs jo crec que no en té ni puta idea!”.

Al sostre tracta d’expectatives frustrades, de l’art i la vida

L’obra discorre en una bastida, al capdamunt de la Capella Sixtina. Mentre parlen i discuteixen, Lapo i Lori pugen i baixen constantment. Tot passa a diferents nivells. I no paren. La paraula en tot moment acompanyada d’acció, que no decau en cap moment. Busquen eines, consulten esbossos, preparen pigments, calquen els dibuixos sobre la paret enguixada i al final es meravellen amb l’obra del mestre, que després d’haver acomiadat a tots els artesans, finalitza tot sol, pintant a mà alçada, sense dibuix previ. “Una cosa se li ha de reconèixer a la Mari Àngels. És original. Boja com un pet de cabra, però original”, sentencia Lapo, aclaparat pel que veu. I en reivindica la seva part. “Aquella mà, aquella natja, aquell nas i aquell medalló els hem fet nosaltres”.

Lapo i Lori acaben cantant les seves gestes de poble en poble

Al sostre es podrà veure durant aquesta setmana i la que ve, de dijous a diumenge, a la nova Sala Trono-Armanyà i després començarà gira per Catalunya. També tenen emparaulat fer temporada a Barcelona. L’obra s’ho val. El text és brillant i ens fa pensar en l’altra història, la que hi és, però no ha quedat immortalitzada en els llibres. I la posada en escena és enèrgica, divertida i emotiva a parts iguals.

Als actors els ha quedat gravada a la pell. “He patit molt, fins i tot tinc ferides físiques”, bromejava Oriol Grau, tot i ensenyant els blaus que s’havia fet durant els assajos. “És un personatge amargat que m’ha obligat a buscar emocions que no tinc. He patit moralment i físicament”. El resum el canten Lapo i Lori, de poble en poble després de ser acomiadats: “La vida de l’artista és una merda penjada amb un cordill”.

Nigel Planer amb Joan Negrié, programador de la Trono, a la presentació de l’obra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *