En un vol de Ryanair poden sortir milions de converses per matar l’ansietat que es produeix sobretot quan tens una por irracional a volar. Més encara si els que parlen són dos amics i periodistes que han seguit durant anys el Nàstic i que es dediquen a buscar les “fricades” més grans per trobar temes diàriament. Avui us n’explico una d’aquestes que em va fer reflexionar durant una estona. Què se n’ha fet dels últims entrenadors del Nàstic?
Amb estadística en mà, (Salamero no s’ha d’espantar) és per començar a córrer. Cap dels darrers tretze entrenadors que ha tingut el Nàstic seu al capdavant d’una banqueta professional.
La teoria permet matisos com els de Jordi Vinyals o Joan Carles Oliva, els dos únics que ara mateix tasten les banquetes en pols completament oposats. Vinyals ho fa dirigint el futur del millor planter del món, a la banqueta del Juvenil A del Barça i després d’una bona temporada a la banqueta de l’Hospitalet de segona B. Oliva seu de segon de Quique Sánchez Flores al Al Ahli de Dubai, aventura si més no exòtica, dirigint a jugadors que estan fent el darrer “atracament” en petrodòlars com Achille Emana o Grafite.
A partir d’aquí el reguitzell de tècnics és el més semblant a pujar amb els sprinters la Croix de Fer, la Madeleine i acabar a l’Alpe D’Huez.
El recompte el vam començar amb el Nàstic de Josep Maria Nogués que marca l’inici de l’etapa més brillant i contemporània del club. Nogués, després de viure una etapa complicada al capdavant de la Direcció Esportiva, es troba sense banqueta. El tècnic de les Corts no ha tingut sort en les seves darreres aventures on va sumar un descens amb el Betis, va deixar el Poli Ejido abans que aquest desaparegués i ha deixat el Nàstic abocat al descens de segona B. El que era recordat com un dels grans tècnics del Nàstic actual és pràcticament un proscrit per a l’afició grana després de la seva etapa als despatxos.
Una sort semblant a la de Nogués l’han patit per ordre Jaume Bonet, Carlos “Lobo” Diarte (cas a banda perquè va morir el juny del 2011 per un càncer que el va fer abandonar del seu càrrec al capdavant de la selecció de Guinea), José Carlos Granero, Pepe Balaguer, Jordi Vinyals, Luis César, Paco Flores, Javi López, César Ferrando, Joan Carles Oliva, Jorge D’Alessandro i recentment Kiko Ramírez.
Cada cas és un autèntic món i lògicament i segurament molts d’aquests tornaran a sonar en els primers talls de tècnics a segona A i segona B, però de moment la banqueta del Nàstic és un autèntic escorxador de tècnics, sense tenir en compte, procedència, mèrits o desmèrits, virtuts o defectes, currículums o metodologia.
Ni el canvi de costat de la banqueta, ni un ascens a primera li van valer a Luís César per complir en la seva segona etapa, ni la mala educació del de Castefa, ni la retòrica de D’Alessandro, ni els titulars de Granero, o els coneixements farmacèutics de Bonet, ni el “charme” de Javi López o el tarannà afable de Ferrando, ni els èxits en les inferiors de Kiko Ramírez aquesta mateixa temporada, res han pogut fer els darrers tretze tècnics per evitar la maledicció de la banqueta del Nou Estadi, un capítol més dels mals estructurals de l’entitat.
I és que com deien primer Plaute i després Hobbes, la banqueta del Nàstic és el llop dels tècnics o no era ben bé així?
