Aquest diumenge, més de 2.000 atletes van recòrrer els carrers de la ciutat de Tarragona per participar a la Mitja Marató. El FET A TARRAGONA ha volgut conèixer, des de dins, com es viu aquest cursa, que necessita mesos de preparació, molta preparació. Nervis, il·lusió, esforç, companyerisme. Així ho va viure Ferran de Torres, corredor del Runnersworld de Tarragona.
La Mitja Marató, des de dins
Fa 15 anys, quan res era com ara, quan la gent em preguntava quines curses eren les que més m’agradaven, sempre deia que Tarragona, Banyoles i amb la tercera ballava, tot i que Olivella (descobriu-la), al Garraf, podia ser-ho perfectament.
Jo vivia a Barcelona i ni m’imaginava que acabaria vivint a la molt bonica ciutat de Tarragona. Llavors, per mi, era la ciutat que tenia una mitja molt ben organitzada, amb pàrquings gratuïts al bell mig de la ciutat, un bon servei de dutxes i a més era l’excusa perfecta per passar el dia a la ciutat.
A dia d’avui porto 7 anys vivint a Tarragona, ciutat que mostro amb orgull als amics que em venen a veure. I la mitja, que ha canviat de circuit, és encara millor. El públic, els habitants de la ciutat, s’hi van sumant sense pressa però sense pausa i aquest és un dels seus aspectes diferencials. No estem a Sant Sebastià, però ens hi aproximem.
Tot comença i acaba al Serrallo, un lloc perfecte per a cohesionar esport (la mitja) i salut (cervesa posterior). En molt poca distància tens les diferents zones de vestidors, recollida de dorsals, entrega de premis, és a dir, la logística necessària per a més de 2.000 persones, que es diu molt ràpid.
Tret de sortida i endavant. Milers d’il·lusions comencen un recorregut que en els primers quilòmetres és molt agraït amb el suport de tant de públic al carrer. Transcorren els primers quilòmetres en uns bucles que animen molt i que et porten gairebé a pes de braços fins al balcó del Mediterrani.
Pujada dura però necessària per la sort que ens atorgarà el fet de tocar ferro i, ara sí, en sentit descendent anar a cercar la Plaça Imperial Tarraco. Continua el circuit per zones més solitàries fins que tornem a passar per la sortida passada mitja cursa i el suport del públic ja no ens deixarà des del passadís humà en què es converteix el darrer terç de la cursa, quan més falta hi fa. Miracle i Espigó, lloc d’entrenaments de molts atletes locals, ens acompanyen i afegeixen èpica al nostre esforç.
A més, ens creuem amb la resta de corredors cosa que a mi sempre m’ha agradat molt. Si pots saludes i animes als companys, alguns dels quals van per davant i altres pel darrera. Això no importa. I ja queda gaudir de la part final. Deixar els magatzems del port al darrera i tornar al Serrallo, a la meta, en una arribada impressionant.
Si algú no ha vist mai l’arribada d’una cursa l’animo a fer-ho. Satisfacció creuada d’esgotament és la tònica general i sols si ho has viscut en primera persona algun cop es pot entendre. Si no ho has fet mai, tens un any per a descobrir-te a tu mateix, començar a entrenar i viure-ho com a protagonista. Mai quelcom tan gratificant havia estat tan assolible. Anima’t.
Ferran de Torres
