El mateix dia que CiU i ERC signen un compromís per dur el pais cap a l’estat propi, Josep Lluís Carod-Rovira llueix a la solapa de l’americana el pin CAT 2014. Un pin oficial d’aquell govern d’esquerres presidit per Pasqual Maragall. Ofenós, l’exvicepresident deixa entreveure un somriure sota el bigoti i un posat de “jo ja ho vaig preveure fa temps”.
Veig un Carod relaxat, vestit fosc i bufanda, a punt de presentar un llibre. No és, però, aquell “2014”, un assaig editat fa quatre anys, on considerava que al cap de tres segles de la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip V, Catalunya hauria de dedicir lliurement el seu destí.
Ara que ja tenim data per a la consulta (la que l’autor apuntava com a idònia), Carod-Rovira reapareix a casa seva amb un llibre barreja de gèneres. Un quadern de viatges amb retrats literaris, tocs de cinema, gastronomia, prosa lírica, memòries… És “La passió italiana” (Edicions 3i4), guanyador del Premi Octubre 2012.
“Els catalans sóm com una mena d’italians frustrats”. Aquesta frase pronunciada a la presó l’any 1973 per Josep Solé i Barberà és l’origen d’un llibre que viatja a quatre indrets: Roma, Sicília, l’Alguer i la petita illa de Tabarca. Un llibre que connecta el pais “al sud de Sitges” amb una Itàlia on hi trobem les mateixes músiques, olors, festes i ambient de carrer.
Barcelona és Milà. Tarragona és Roma. València és Nàpols i Palma és l’Alguer.
A Tarragona, Carod-Rovira s’envolta d’un periodista (Josep Ramon Correal, director del Diari de Tarragona), un científic (Francesc Xavier Grau, rector de la URV), i una escriptora (Olga Xirinacs) per convidar-nos a compartir amb ell aquesta experiència.
Es com fer una passejada conversant amb l’autor, segons Grau. Una obra on hi trobem fins a vuit llibres, apunta Correal. Una descoberta dels rastres de catalanitat en terres italianes, considera Xirinacs. “El llibre i l’autor van per lliure”, sentencia Carod.
Entre el públic, a la sala d’actes de Cultura, al carrer Major, veig l’exregidora d’ERC, Rosa Maria Rossell, o l’expresident d’Òmnium, Joan Andreu Torres. També em trobo (oh, sorpresa!) el company periodista d’esports, Carles Cortès.
Quina relació tenen l’exvicepresident i el cronista nastiquer? Doncs compatir centenars de tertúlies que donarien per a un altre llibre de viatges: tertúlies al tren de les 7’50 Tarragona-Barcelona (Roma-Milà).
“L’avara povertà di Catalogna” (Dante) o, com diuen alguns, “dei catalani”, perquè a Sicília i voltants els catalans eren molt mal vistos, va fer que en sortir de la sala on es va fer la presentació el vestíbul semblés un desert: ni una trista copa, ni una pobra avellana…