Un article del periodista Quim Pons que recull el testimoni de participants tarragonins a la Marató d’aquest diumenge
Lluny de la llegenda de Marató de Filípedes i de l’antiga Grècia, de marques impossibles i de cognoms mítics com Radcliffe, Gebrselassie o Makau, l’Àngel, en Tinín, en Rafael, en Carlos, en Gregorio, en Juan Maria, la Conchi Alandete i l’Anna Maria preparen des de fa mesos la seva particular Marató de Tarragona. Aquí l’objectiu no és guanyar, ni tan sols pensar en superar la marca pròpia, l’únic repte és creuar la meta.
Són 42km i 195m, la distància oficial d’una marató. L’Àngel, amb la seva dilatada experiència en maratons -aquesta serà ja la vuitena- em diu que a partir del quilòmetre trenta-sis es comença a patir de valent. Ric i m’imagino haver de córrer qualsevol distància similar i començo a tenir tot tipus de cruiximents. El fet de poder córrer a casa i els més de mil quilòmetres assolits d’entrenament des del passat setembre fan que se’ls dibuixi un somriure d’orella a orella quan m’expliquen la cursa (bogeria per a mi) que es proposen fer.
Em sorprèn el seu convenciment de poder acabar la proesa i, encuriosit, vaig descobrint les moltes hores de córrer que porten les cames de tots plegats. Sessions de quatre dies de set que en té la setmana, rutes de trenta quilòmetres per deixar poques coses a l’atzar i un parell de “mitges” en els darrers mesos completen uns entrenaments que acaben aquesta setmana.
Ho fan amb suaus (per a ells) curses d’uns vuit quilòmetres que, amb pluja, neu amb vent i fred, com deien els Sopa de Cabra, segueixen fent per diferents indrets de la ciutat.
Amb tot això, la Conchi i l’Anna Maria, les més calculadores del grup, em comenten que els seus registres mai seran inferiors a les quatre hores. Sí, sí, quatre hores corrent, buscant un destí final anomenat meta. No us he de dir que els meus cruiximents van augmentant al mateix ritme que les seves sessions i el seu optimisme.
De tots, però, el més cridaner és el cas d’en Rafael, que als seus setanta-quatre anys ha decidit disputar la primera marató. Amb un estat de forma envejable, en Rafael, tímid i home de poques paraules, assegura que es veu preparat per completar la cursa i que en les diferents proves que ha fet s’ha vist a un nivell molt semblant a la resta. No deixo de pensar en els cruiximents i cada cop al·lucino més amb aquesta aventura.
En Rafael és el clar exemple que el córrer no té edat i també una mostra de superació constant per poder trobar nous reptes que et portin a assolir moments que fa un temps ni somiaves.
Aconsellat per l’Àngel i els més rodats del grup, en Rafael -per a alguns un inconscient, per a altres un autèntic ídol- sap que serà dur però té aquella mirada del que està més que convençut de no decebre en un debut.
La prova de foc per a tots serà diumenge, quan a partir de les nou del matí emprendran la cursa des del moll de costa de Tarragona amb una única frase al cap: prohibit abandonar.
Sort!
