En Roc, un nen d’uns nou anys es gira cap al seu pare a la zona alta de tribuna i li diu amb els ulls brillants que aquesta nit el Nàstic dormirà sisè a la lliga, el nen insisteix amb aquella habitual repetició dels infants “sisens, papa, sisens”. I és que en Roc, un apassionat del futbol des de ben petit, segueix convencent al seu pare que aquells que són els seus ídols no fallaran i que sempre que hi ha un gol ha de ser del Nàstic.
La memòria dels nens és forta i en Roc només recorda derrotes i descensos en els últims temps que ell no acabava d’entendre mentre enlluernat seguia admirant qualsevol que portés aquella samarreta grana. Ara, però, com deien els Scorpions, en una de les balades més “pastelons” de principis dels 90, bufen temps de canvis a Can Nàstic; Vuit victòries consecutives, (fulminant tots els registres des de l’any 77), afició enganxada amb l’equip, futbol atractiu i aquella barreja de ganes i patiment amb que un feia temps que no anava al Nou Estadi.
En definitiva, metamorfosi total viscuda per l’equip en una segona volta pràcticament perfecte que recorda la temporada de l’ascens a segona A, sobre la qual en Roc ha sentit ha parlar tants cops a la tribuna alta, amb Nogués a la banqueta i aquell onze que encara podria recitar de memòria des d’Oliva a Castillejo, passant per Leo, Gordillo, Bernaus, Serrano, Masnou…
En pocs dies sabrem si els Marcos, Perera, Xisco, Javi Martinez, Marc, Bezares… passen també a formar part de la memòria col·lectiva o simplement es converteixen en uns més de la llarga història del degà d’entre els clubs de l’esport.
L’equip ha de sobreviure en aquest tram final amb la pressió de saber controlar l’optimisme i la lògica eufòria que ha despertat en l’entorn i tenir clar que, tot i sumar de forma immaculada els darrers vint-i-quatre punts en joc, cal tornar a començar després que tots els donéssim per morts ja fa unes quantes jornades.
Afusellant el tuiter del @jordiabella en una piulada creuada amb l’@albertcabestany “queden sis zones a veure si no fem cap fiasco”. Aquest és el gran interrogant si ara que es veu tant a prop la pressió no tornarà a poder amb l’equip.
La sensació és que la feina encara està per fer i que el Nàstic inicia ara una cursa contra ell mateix on en sis partits decidirà si aquesta temporada pot ser la seva o haurà d’esperar noves oportunitats.
Els fonaments estan, sembla, ben ficats i, com ha dit Salamero en la seva darrera compareixença, l’equip s’ha reinventat, és feliç jugant i s’ha encomanat d’aquesta il·lusió innocent que fa temps que tenia en Roc, el Genís o qualsevol nen que havia vist guanyar molt poc al Nàstic en els darrers anys.
Ho tinc ja bastant clar,acabarem 2 ó 3 i a les eleminatòries ens carregarem a l’Hospi, iTORNAREM!