El FET A TARRAGONA publica aquest article de l’escriptora tarragonina Olga Xirinacs amb motiu de Sant Jordi:
Almenys per un dia els catalans ens sentim victoriosos, i els tarragonins catalans també: el 23 d’abril fem professió d’amor, cultura i pàtria. Passada la febre destructora de símbols patida per la pseudoprogressia, ara se’ns torna a dir que les emocions no eren nefastes i que fins i tot són intel·ligents, cosa que ja sabíem. Sant Jordi és el dia que expressa el millor del poble en extensió i profunditat emocional. Espero que també racional.
Se’m demana un repàs en el temps, posem-hi vint o 30 anys enrere i fins ara. L’evolució de tal dia a la nostra ciutat ha passat, amb els anys, de local a universal. De minoria selecta a majoria desbordada. De literatura pròpiament dita, a “literatura de neó”, segons expressió afortunada del periodista Jaume Vidal.
El Sant Jordi de fa 40 anys
A meitats dels 70, el tímid sant Jordi, celebrat sempre entre nosaltres, s’obria amb l’esperança a l’horitzó. Amb prudència mantinguda, les llibreries principals de la ciutat, poques, posaven parada al davant de la botiga i alguna celebrava sopar amb els fidels. La gent interessada i la tafanera passava fulls de llibre amb una certa contenció, la majoria sabent què buscava. Recordo dies plàcids amb una bona adquisició sota el braç. Els bons lectors seguien els consells dels crítics literaris quan encara els de solvència treballaven seriosament. Pocs lectors en català, poca producció encara, tot i que pervivien les edicions dels clàssics.
Els 80 van portar una gran eclosió de nova literatura. Tot feia alimentar esperances, també econòmiques. Som al 2013 i una crisi desenfrenada ens paralitza. Per contra, s’edita més que mai, resultats en mà i presentacions continuades i estalonant-se.
Els lectors catalans de Tarragona sempre han estat escassos. Enquestes diverses a la premsa donen només un 10/11 % de ciutadans que declaren sentir-se catalans; acaben les enquestes en un 22 % de pertinença espanyola i, entremig, una escala variada de tarragonins. Em deia fa poc un conegut, amb èmfasi: ”¡Jo no em sento català, però tarragoní sí, del tot!”. Cal saber-ho per fer els càlculs del que es pot vendre en català tal dia com el 23. Del que tenim i del que som. I si només comprem llibre per sant Jordi, som poca cosa: una flor no fa estiu.
El triomf dels llibres mediàtics
Als nostres dies triomfen, doncs, els “llibres de neó”: els que han tingut accés a tertúlies, contraportades de diari, televisions i ràdios vàries. Aquests, continua dient el periodista Vidal, “solen sepultar les esperances de molts literats”. És el mercat. És la realitat.
Les editorials, com els bancs, s’han fusionat i sembla que només una domini tot el panorama. Els criteris, és clar, són de benefici: vens tant, això és el que vals. Les altres editorials, petites, proliferen però no compten: no tenen accés als mitjans, i el periodista és deutor del mitjà poderós.
De bons crítics no en queden, o no tenen espai en premsa. Així, en minses tirades i vendes, s’atomitza la producció de llibres que seran immediatament liquidats i trinxats. En va es faran campanyes d’aportació de llibres: “ni un infant sense llibres”, per exemple. Les editorials els trinxaran sense compassió, ni parlar de donar-ne a ningú. És el mercat. ¿Per què les campanyes no s’adrecen a les cases editores i no als particulars? Paradoxa derivada de la ignorància.
El 23 serà un dia gloriós i victoriós a la ciutat. A la Rambla no es podrà circular de la gentada, i se celebraran actes complementaris, tothom coronat de roses amb espiga. Tornarà el color a les banderes pàl·lides. Però, ¿tornarem a vèncer? ¿Hem vençut alguna vegada amb la paraula escrita?
OLGA XIRINACS
