Conservo com un gran tresor la samarreta amb el número 7 del Vila-real que em va donar Robert Pires, gràcies a la intervenció de l’Òscar Àlvarez, l’any de primera al Madrigal. Pires era un dels meus jugadors preferits des de la seva etapa al Metz o a l’OM sense oblidar el seu pas per l’Arsenal i no vaig voler desaprofitar l’oportunitat de fer-me amb la samarreta del de Reims.
Sempre he sentit preferència pel dorsal de Pires i, de fet, sempre he jugat amb el 7 per culpa de dos ídols d’infància i adolescència, dos Èric, el Castel i el Cantonà, que van marcar, en la ficció del còmic i en la realitat d’un terreny de joc, els meus coneixements futbolístics més bàsics.
Com qualsevol nen he mitificat un munt de figures molts cops inaccessibles, altres més reals, que el temps ha anat esborrant de la memòria col·lectiva. Si sou d’aquests mitòmans i romàntics del món del futbol, espero que el vostre equip no sigui el Nàstic.
Referents granes
Recordo perfectament el comiat de Lluís Codina en una cafeteria, l’adéu d’Antoni Pinilla com a proscrit després d’un pas desafortunat per la Direcció General i ara el de Txus Serrano per la porta del darrere després de dedicar catorze anys al club en pràcticament totes les seves vessants esportives.
Serrano marxa deixant el club allí on el va trobar i tanca així un cicle, segurament el més exitós de l’entitat, on n’ha viscut de tots colors.
He tingut la sort de conèixer el Serrano més esquerp que sortia parlant pel mòbil del vestidor i d’enganyar el Txus per treballar junts analitzant els rivals durant dues temporades, pagat amb dos lots de productes berguedans. Aquest navarrès, tarragoní d’adopció, ha tastat des de la glòria de l’ascens a Primera fins als desplaçaments en solitari i amb moltes hores de cotxe en la seva etapa a la secretaria tècnica. Ell va ser qui pentina aquella pilota que Gordillo acaba rematant a Zamora.
Amb Serrano marxa el darrer símbol del Nàstic de l’última dècada, marxa el supervivent capità de l’ascens i un dels noms que ha estat lligat a tots els èxits esportius de l’equip tarragoní els últims anys. Ho fa després de ser jugador, secretari tècnic i, l’última temporada i mitja, segon entrenador.
Adéu a una icona
L’acomiadament de forma sobtada i sense cap tipus de preferència deixa clar que ser una icona a Can Nàstic serveix de ben poc i que, tot i el seu perfil d’antiheroi descuidat, Serrano acaba marxant de la mateixa manera que ho van fer els capitans que aquell quatre de juny del 2006 l’acompanyaven en la foto al balcó de la Plaça de la Font.
El club busca aire nou després de les sortides també del fins ara tècnic, Javi Salamero i del Director Esportiu, Jose Sicart. Aire renovat que arriba de la mà dels nous inversors, Promoesport , a qui el romanticisme del futbol també sembla importar ben poc, “el seu treball i la nostra victòria”, com diu el seu leitmotiv, s’allunya força de la idea més poètica de l’esport.
Crec doncs que em tocarà seguir col·leccionant samarretes que poc a poc s’omplen de pols en una caixa dels “xinos” i que de tant en tant miro amb nostàlgia com el qui recupera un àlbum de fotos de temps millors o un vell disc on sona “Le métèque”.
Ja és del tot irreversible que Txus Serrano s’en va. Tots marxen: Sicart, Salamero i Serrano.
Si fos entrenador Santi Castillejo, Serrano es quedaria?. Crec que tot segueix obert. Aquesta propera setmana pot ser decisiva: nou director tècnic, secretaria nova, després entrenador.
Tot plegat pot ser molt important per la temporada vinent i tornar de debó a la 2a. A.
Txus Serrano … cada temporada li concedíem un ou de més: va començar sent Tres Huevos Serrano i va acabar sent Ocho Huevos Serrano. Recordo la seva entrevista al Larguero el día de l’ascens, perdut a la carretera entre Xerez i Tarragona …
Gràcies, Txus