Hi ha instants en la vida quotidiana de Tarragona que resulten fascinants. Una tarda de divendres de començaments d’estiu a la Rambla –plena, com els grans dies festius- et proporciona imatges insòlites i peculiars.
Un grup de joves camina per la calçada de baixada en direcció Font del Centenari amb una pancarta on es llegeix “Per un país lliure de transfòbia i homofòbia”. Els acompanyen una batucada festiva i un centenar de persones que coregen consignes contra la Conferència Episcopal Espanyola i altres estaments “retrògrads”. Celebren el dia de l’Alliberament Sexual.
Trobada inesperada
A l’alçada dels Despullats, la marxa es troba amb les autoritats que esperen l’inici de l’acte institucional als herois de 1811. Regidors com Jou Acero (PP) i Fede Adan (CiU) es miren de reüll el pas dels manifestants, entre els quals hi ha el candidat d’ERC, Pau Ricomà.
L’escena, curiosa, es produeix en el marc d’una Rambla envaïda pacíficament per tarragonins i turistes. Milers de persones gaudeixen de l’inici del cap de setmana fent compres, assaborint un gelat o simplement anant a tocar ferro.
Els de la manifestació acabaran el recorregut al parc de Saavedra amb la lectura d’un manifest i una actuació singular de Dames i Vells. Els que han anat als Despullats es queden per participar en l’acte oficial que recorda el setge de Tarragona de fa 202 anys.
Ofrena floral, música de la Banda, parlaments i una àmplia representació d’entitats ciutadanes, la “Tarragona de tota la vida”. Recorregut fins a les escales del pla de la Seu i encesa d’espelmes per recordar els que van patir el setge. Tot plegat, gràcies a l’impuls de Tarragona 1800, un projecte cultural que vol donar a conèixer com era la ciutat i com vivien els tarragonins en aquella època.
Una altra escena curiosa. Espelmes a la plaça de les Cols i, a la mateixa hora, espelmes al Metropol: l’Assemblea Nacional Catalana regala les espelmes de la flama encesa fa una setmana a la Rambla. Al teatre organitzen un acte que culmina la campanya de recollida de signatures (unes 10.000) per demanar que Tarragona s’adhereixi a l’Associació de Municipis per la Independència. Acte només 24 hores abans del Concert per la Llibertat al Camp del Barça.
Andalús “indepe”
Més enllà de les actuacions i dels discursos –per a ja convençuts-, observo l’ampli grup de voluntaris de l’ANC. De cop, una altra sorpresa: amb armilla groga, em trobo amb Cristóbal Cuesta, un històric dirigent del moviment veïnal de Tarragona. Va ser durant 22 anys president de l’Associació de Veïns de Sant Pere i Sant Pau, i va també liderar el club de futbol del barri durant unes quantes temporades. Ara viu a Els Pallaresos.
Cuesta és fill de Màlaga i independentista. Confia en que el 2014 se celebrarà la consulta, però diu que si no és possible, el Parlament hauria d’aprovar una declaració unilateral, amb la majoria sobiranista actual.
Ell representa una franja de població nascuda en diferents zones d’Espanya que participen de les aspiracions de l’Assemblea. Com la dona de mitjana edat que aten la taula “estelada” amb articles de marxandatge de tota mena i que parla majoritàriament en castellà.
Mentre la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, espera el seu torn per tancar l’acte del Metropol, agafo una de les espelmes de la flama independentista –vermella- i surto camí de les escales de la Catedral. M’hi esperen espelmes blanques. Espelmes, totes, d’una Tarragona que es mou entre el 1811 i el 2014.
Com bé comentes, vaig participar a la manifestació a favor dels drets del col·lectiu LGBT. Ho vaig fer molt gustosament, com he fet en altres ocasions: participant en xerrades, concentracions, o quan era President del Palau de Congressos organitzant un debat a l’entorn de l’eclosió de llibertat que va representar la visualització de la defensa dels drets de les persones homesexuals a la segona meitat dels anys 70; ho vam acompanyar amb la projecció de la pel·lícula “Ocaña, retrat intermitent”.
Vaig fer una part del recorregut de la manifestació perquè em vaig sumar com una ciutadà més a l’acte davant del monument als Herois de 1811.
No ha de ser incompatible, almenys per a mi no ho és, defensar els drets de les persones i honorar els nostres herois. La població de Tarragona, la gent senzilla, van ser els màxims damnificats d’un veritable episodi de genocidi. Crec, sincerament, que l’ajuntament podria fer alguna cosa més per la commemoració d’aquella tràgica data i per l’extensió del seu coneixement que un acte protocolari.
Cada any passarà. El 28 de juny és una data fixada en l’imaginari dels col·lectius que defensen els drets de les persones a viure la seva pròpia sexualitat i dels tarragonins que honorem els nostres morts. Un dia fantàstic que no podem convertir en dos compartiments estancs, es poden reivnindicar l’honor i la llibertat a la vegada, sobretot perquè en els dos casos estem parlant de drets humans.