Advertisement Advertisement
Carregant ...

Una dolça ressaca teatral

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una escena d'"El loco y la camisa" al Festival Internacional de Teatre de Tarragona (foto: Sala Trono)

Una escena d'”El loco y la camisa” al Festival Internacional de Teatre de Tarragona (foto: Sala Trono)

Fernanda Orazi, Albert Bolea, Santiago Sanguinetti. Són alguns dels noms que intentaré gravar amb foc a la meva memòria després d’aquesta segona edició de la Festival Internacional de Teatre de Tarragona. De la mateixa manera que ara fa dos anys em vaig gravar amb foc el de Lorenzo Balducci.

El FITT ha estat de nou una descoberta. De nous llenguatges teatrals, d’espais escènics insòlits, de maneres diferents d’explicar històries i de noves formes d’implicar-hi al públic.

Sens dubte, l’espectacle més convencional ha estat Los ojos, amb què s’estrenava el festival al teatre Metropol. La resta ha estat la bogeria.

De la màgia dels contes a la deconstrucció de Julieta

El vestíbul del Conservatori de Música es va convertir en un escenari macabre on els contes de tota la vida van ser espedaçats amb l’humor més negre i al mateix temps més commovedor que us pugueu imaginar. Música brillant del VO Quartet i interpretacions suculentes dels tres actors de la companyia Teatro Calamine. Els Cuentos Cruentos, dramatitzats per Dino Lanti, van ser una delícia i van obtenir la complicitat i les rialles d’un públic entregat des del primer moment. L’escenari hi ajudava. Sembla increïble el joc que pot donar l’escalinata del Conservatori ben il·luminada.

Més arriscada era la proposta del Colectivo de Teatro Las Morenas d’Uruguai. La seva delirant relectura de “Romeu i Julieta” és enèrgica i desbordant, però resulta allunyada del nostre imaginari. Molts gags s’escapaven perquè els seus referents no eren els del públic. Ara bé, la recreació totalment iconoclasta de l’escena del balcó o del comiat de Romeu i Julieta van ser senzillament memorables. “Las Julietas” és un espectacle coral, un cànon de veus perfectament articulat, en què destaca la de Santiago Sanguinetti. Preneu nota d’aquest nom. Llàstima que sigui de tan lluny.

"Las julietas" es va representar a la sala del Col·legi d'Arquitectes de Tarragona (foto: Sala Trono)

“Las julietas” es va representar a la sala del Col·legi d’Arquitectes de Tarragona (foto: Sala Trono)

Drames de família a flor de pell

El meu pas per la segona edició del FITT es tanca amb dues històries de família, en què la proximitat amb els actors et feia sentir la incòmoda sensació d’estar violant allò més privat de les relacions familiars.

Amb El loco y la camisa, la Volta del Pallol es va transformar en el menjador d’una casa argentina d’un barri humil. El públic es distribuïa al voltant de l’escena, com en el Lliure de Gràcia, i a tocar mateix dels actors. La sensació de formar part de la història era esborronadora. Durant poc més d’una hora, descobríem les misèries d’una família de la mà de la bogeria clarivident del fill. Tot allò que es calla, tot allò que intentem fer veure que no existeix sortia a la llum a batzegades, enmig d’una combinació de rialles i desassossec.  Encert de l’obra i encert de l’espai. I encert d’uns actors que actuaven amb la màxima naturalitat, lluny de les cantarelles estrafetes que moltes vegades es troben al teatre. Llàstima que problemes amb els vols de la companyia van obligar a suspendre algunes de les funcions.

"Que te vaya bonito" es va escenificar al pati de Casa Canals (foto: Anna Plaza)

“Que te vaya bonito” es va escenificar al pati de Casa Canals (foto: Anna Plaza)

I per cloure el FITT Que te vaya bonito, un altre drama-comèdia familiar, en què el públic érem els convidats de pedra en una festa de comiat. L’escenari, a l’aire lliure, al pati de la Casa Canals. L’ambient de revetlla, amb ponx de fruita, banderoles i llumetes incloses. I enmig de tot plegat tres germans que acaben ben beguts i traient tots els draps bruts imaginables. Una història commovedora i divertida, en la qual, qui més qui menys, es podia sentir identificat. I és que de petites misèries, rancúnies, frustracions i gelosies n’hi ha en totes les famílies.

Temps de balanç

La segona edició del FITT ja s’ha fos. Han estat cinc dies intensos de teatre, en què s’ha assolit el 92% d’ocupació i s’ha hagut de programar alguna funció addicional per donar resposta a la demanda. Esperem que d’aquí dos anys arribi la tercera edició i que es pugui mantenir el llistó de qualitat. Són petites perles que no ens podem deixar perdre i més si Tarragona vol presumir de capitalitat cultural. A Girona, amb el Temporada Alta, ho han fet molt bé. No perdem pistonada.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una resposta a “Una dolça ressaca teatral”

  1. Alfons ha dit:

    Ahir al TN de TV3 frase de la presentadora: el GREC i el Temporada Alta són els únics festivals de teatre on veure coses diferents i noves a Catalunya.
    Llegint l’article entenc que s’equivoca, aquest 8% d’ocupació que falta potser s’ha de buscar fora de Tarragona.
    Opinió amb esperit constructiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *