El primer que em ve al cap és la imatge d’una assemblea universitària amb els estudiants asseguts per terra a punt de convocar una vaga general, o un d’aquells mítings de fa més de trenta anys quan els oradors polítics encisaven els ciutadans amb discursos i proclames èpiques.
La realitat, però, és que asseguts a terra veig ara l’empresari Rafa Olivier, el pintor Pere Joan Salas i desenes de persones, joves i grans, que desborden l’auditori del Col·legi d’Advocats i Farmaceútics de Tarragona. Uns a terra, molts altres dempeus al fons i als laterals de la sala, formant diverses fileres, i els més matiners asseguts a les cadires des de fa estona.
Una hora abans de la convocatòria, molts ja s’esperen a la porta, i deseguida l’organització intueix que moriran d’èxit. Es confirma que la capacitat de la sala no absorbirà l’expectació i l’interès que provoca l’economista Xavier Sala i Martín, convidat per Òminum i l’Assemblea Nacional Catalana.
Queixes
“Tarragona es mereix molt més que això”, diu Albert Cortès, portaveu de l’ANC, després de demanar disculpes per les incomoditats i en referència a la negativa de l’ajuntament a llogar-los un espai més gran. Accedint amb alguna dificultat i enmig de grans aplaudiments, el conferenciant entra a la sala acompanyat de la presidenta d’Òmnium, Rosa Mª Codines, que li agraeix l’esforç de passar per Tarragona en un forat de la seva atapeïda agenda, que el porta a Austràlia, Angola i Suïssa en pocs dies.
A primera fila l’escolten regidors de CDC i el president local, Joan Basora –el democristià Albert Vallvé seu unes files enrera- i el vicepresident de la CEPTA, Josep Lluís Aymat. Cap altra representació política o econòmica destacada. El públic és “normal”, gent corrent.
Imitant Aznar, Zapatero i Rajoy i amb referències a la “seva” Merkel del Polònia, Fermí Fernàndez fa la presentació de l’orador –americana blava i camisa negra sense corbata- que es dedicarà durant dues hores a desmuntar la “campanya de mentides” de les institucions espanyoles contra el procés del dret a decidir de Catalunya.
Sala i Martín denuncia vuit tipus de mentides: les mentides podrides, les fabricacions, els farols, les manipulacions, les fal·làcies, les omissions, els fraus intel·lectuals i les mitges veritats. I de cada cas, posa exemples. I argumenta, de forma didàctica, amena i divertida, que és fals el que es diu des d’Espanya.
Tòpics
Així, desenmascara aquells que afirmen que amb una Catalunya independent els jubilats no cobrarien les pensions i el país es quedaria fora d’Europa durant diverses generacions. O aquella idea que en un món global la tendència és a unir-se i no a separar-se. O els que amenacen amb la por de les grans incerteses que provocaria l’estat propi. O els que argumenten que el déficit fiscal es compensa amb la relació comercial i que Catalunya no podria assumir la part del deute proporcional de l’Estat.
Decidir amb el cor
Ni un got d’aigua. Sala i Martín, dret davant la pantalla amb el power point i en actitud professoral, no para ni un instant durant dues hores, només quan el públic l’aplaudeix enfervoridament. “No tolero els debats manipulats”, afirma a la recta final de la classe – míting més multitudinària dels darrers anys a Tarragona.
“L’economia no serà un problema si el poble decideix la independència de Catalunya. No hi haurà cap catàstrofe”, assegura. “El més important és poder decidir. I decidir amb el cor”, sentencia. Llavors, el públic no en te prou i comença el torn de preguntes.
