19.9 C
Província de Tarragona
Dijous, març 28, 2024

Pensaments d’una pelacanyes a Oxford

L'autora de l'article, Marina Massaguer, a la ciutat d'Oxford
L’autora de l’article, Marina Massaguer, a la ciutat d’Oxford

Allunyar-te durant un temps del lloc on sempre has viscut ajuda a agafar perspectiva i veure’l d’una manera nova. Quan vaig començar a fer de lectora de català a la Universitat d’Oxford, el setembre passat, tenia clar que calia aprofitar l’oportunitat per donar a conèixer Tarragona als estudiants del Regne Unit i projectar la ciutat al món en la mesura de les meves (modestíssimes) possibilitats.

Ho tenia relativament fàcil: la meva feina a Oxford consisteix a ensenyar llengua i cultura catalanes i, justament en l’àmbit de la cultura, se’n pot parlar molt, de Tarragona. Al llarg del curs, he comprovat que alumnes nascuts en ciutats com Londres, Manchester o Cardiff al·lucinen amb les imatges dels pilars caminant, amb vídeos d’un correfoc pel carrer Major o amb el mosaic fet de camises castelleres que es pot veure a la plaça de toros durant el Concurs.

També he descobert que els agraden les cançons d’Els Pets i els poemes de Montserrat Abelló… i que veure l’Amfiteatre amb el mar al darrere i amb aquella llum que només hi ha a Tarragona et fa venir unes ganes irreprimibles de dir “ei, jo sóc d’aquí!” (especialment si fa tres setmanes que no veus el sol). Els alumnes pregunten: volen anar més enllà de la sangria i de la paela que alguns dels seus compatriotes vénen a buscar a la Costa Daurada.

Més enllà de les nostres fronteres hi ha un interès creixent per conèixer la llengua i la cultura catalanes, però sembla que, tant a Catalunya en general com a Tarragona en concret, ens falta acabar de creure en nosaltres mateixos i en allò que tenim. He perdut el compte de les vegades que he hagut de respondre a la pregunta: “De veritat que hi ha alumnes d’Oxford que estudien català? I com és que el volen aprendre?”.

Fora hi ha un interès creixent per la llengua i la cultura catalanes

Potser no us ho creureu, però no aconsegueixo recordar ni una sola vegada en què la inevitable pregunta me l’hagi fet un estranger: en algunes ocasions, m’ho han preguntat persones procedents de diverses ciutats d’Espanya, però els que guanyen per golejada a l’hora d’intentar trobar resposta a un fenomen tan i tan curiós són els mateixos catalans. És que no es plantegen la possibilitat que un estranger vulgui aprendre català senzillament per descobrir una cultura que, a primera vista, l’atrau?

Per altra banda, quan vinc a Tarragona i parlo amb alguns tarragonins que sempre hi han viscut, tinc la sensació que quan pensen en la seva ciutat centren bona part de l’atenció en les pudors de la petroquímica i les plagues de paneroles i coloms. D’acord: aquests elements existeixen i no són precisament el principal encant dels nostres carrers, però justament per això crec que hauríem de ser més conscients d’altres elements que ens fan la vida agradable i que, com que els hem tingut sempre, ens passen desapercebuts: veure sortir el sol des del Balcó del Mediterrani, haver de triar a quina de les nou platges vols anar, trobar-te un conegut pel carrer i improvisar un vermut, descobrir nous detalls a la façana d’una Catedral a mig acabar o tenir el Montsant a quaranta minuts en cotxe.

La sensació de tot plegat és que ens falta creure de debò en les nostres potencialitats, com a ciutat i com a país. Aquesta poca consciència de la pròpia capacitat d’atracció –aquesta baixa autoestima, en definitiva− ens limita de portes endins i de portes enfora i fa que ens sentim més petits del que en realitat som. Potser va sent hora de mirar-nos a nosaltres mateixos amb més objectivitat. És molt probable que ens trobem alguna sorpresa agradable.

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

2 COMMENTS

Respon a Marina Cancel reply

Please enter your comment!
Please enter your name here