El Centre d’Art de Tarragona ha ofert aquests dies un d’aquells luxes que no es paguen amb diners. Poder pujar a l’escenari del teatre Metropol i descobrir la riquesa expressiva del cos de la mà de la ballarina Àngels Margarit. Fundadora de la companyia Mudances, Margarit va començar a treballar en el projecte URBS l’any 2004, coincidint amb el Fòrum de les Cultures. La seva idea era captar el moviment de la ciutat, la manera com ens relacionem amb el gest de manera imperceptible i rutinària, creant codis que s’adapten a les noves maneres de viure.
Per fer-ho va plantar la càmera en diversos punts de Barcelona, el metro, la plaça del MACBA, la plaça Universitat… I va estudiar aquell engranatge de moviments urbans. De tot, en podia néixer una coreografia. De la gent que puja i baixa del tren, dels joves que fan malabarismes amb els patins, de la gent que espera… D’aquell treball, gairebé antropològic, en van sorgir intervencions en espais públics i coreografies per presentar dalt de l’escenari. Sembla mentida la màgia que pot sortir d’uns ballarins que congelen el moviment enmig d’una andana de metro o d’una noia que balla desenfadadament enmig d’un pas de vianants, mentre la resta de la gent ni la mira…
Dansa per a tothom
D’aquell experiment de fa nou anys també en va sortir el taller URBS que encara batega i que ara Àngels Margarit ha portat a Tarragona, de la mà del CA. Durant tres dies la ballarina, que tot just acaba d’estrenar nou espectacle al Grec, s’ha posat a l’abast d’autèntics profans de la dansa, per mostrar-nos la riquesa expressiva del cos i del més lleu dels moviments.
Potser no tots portem un ballarí a dins nostre. Però Margarit ens ha descobert que podem dir molt amb el gest i que el nostre cos ens ofereix moltes possibilitats que desconeixem, senzillament perquè no hi hem parat mai esment. Els que hem participat en els tallers hem dibuixat rutes amb el dit en el cos de l’altre, ens hem deixat manipular com autòmats, prenent consciència de totes i cadascuna de les nostres articulacions, ens hem entreteixit per construir cases imaginàries, hem dibuixat la música amb les mans i hem reproduït accions quotidianes, congelant-les en el temps.
L’acció també s’ha traslladat fora de l’escenari, a l’espai urbà. Per la Rambla Nova ens hem deixat guiar amb els ulls tancats, hem fet de gats melindrosos al Parc de les Granotes i hem pres la mesura de la plaça del Rei amb el propi cos. Durant tres dies, alguns racons de la ciutat han bategat a un ritme diferent.
El resultat final, en forma de vídeo, es va presentar diumenge al Metropol. Em va sorprendre descobrir la poesia que s’havia aconseguit en alguns dels moments. No teníem ni idea de ballar, però la Margarit ens va mostrar que allò que fem pot resultar igualment bell.
El comiat del CA
L’acte tenia un regust de comiat. El Centre d’Art tanca una etapa i no se sap ben bé quin serà el seu futur. Aquest era el darrer acte públic organitzat per l’equip gestor que l’ha vist néixer i l’ha guiat durant els primers dos anys de vida: La Cèlia del Diego, el Jordi Ribas i el Cristian Añó. Durant dos anys l’han portat de la mà i, ara que començava a caminar amb fermesa, l’han de deixar anar. L’Ajuntament està estudiant un altre model de gestió. Potser per estalviar-se diners i potser també per impulsar un altre projecte amb menys treball de base, però més vistós de cara enfora. En qualsevol cas, diumenge no hi havia cap representant institucional en l’acte de comiat. No és que hi fessin falta, però hi ha qüestions que són de detall.
