Carregant ...

En un país de carretera

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Afició del Nàstic a Mestalla

Afició del Nàstic a Mestalla

No sé quants cops he creuat el País Valencià seguint al Nàstic en els darrers anys. Alacant per l’interior, Castelló, Vila-real, València, Xàtiva, Ontinyent, Alcoi, Elx, Múrcia, Cartagena i fins i tot algun viatge de poruc d’avió a Almeria m’han servit per a travessar la terreta de grans músics, millors veus i de fantasmagòriques construccions.

En les dues hores i mitja aproximades de viatge, el bus número 2  obsequia als seguidors amb “Lo Imposible” al vídeo. Paradoxa clara del que ens podia esperar a Mestalla o ves a saber si com a exemple d’aconseguir allò que sembla completament una utopia després d’un tsunami.

Vestidor del Nàstic amb Guillermo Martín. Foto:Ernest Canete

Vestidor del Nàstic amb Guillermo Martín. Foto:Ernest Canete

La banda ja és sobre la gespa quan l’afició del Nàstic comença a entrar per la porta setze del Mestalla.  Al final han estat tretze autobusos que han acompanyat a l’equip amb una autèntica representació transversal de diferents generacions.

Sona l’himne a València tocat per la banda i el fisio del Nàstic, Ernest Canete, penja les primeres fotos d’un vestidor de primera al seu Facebook personal.  L’Ernest és l’únic de tota l’expedició que ja va ser al Bernabeu aquell 2001 i que s’ha passejat per primera amb el seu xandall del Nàstic.

POC FUTBOL I POC PREMI

La primera part deixa clar que el ritme de futbol del València és superior. Té aquella punta de qualitat i velocitat que et dóna el fet de jugar a primera i evidencia el salt de categoria existent entre els dos equips que no es va veure al Nou Estadi.

Amb una banda dreta ofegada per la males ajudes defensives, el Nàstic pateix i treu aigua fins que als trenta sis minuts una centrada de Guardado la remata Paco Alcácer al fons de la xarxa i avança a l’equip “che” fent el que seria únic gol del partit i de l’eliminatòria.

L’encontre no es lliure tampoc de connotacions polítiques implícites del moment que viu el país. Els insults cap a Catalunya i la reafirmació valenciana i espanyola es deixen sentir des de la Curva Nord del Mestalla.

La segona part comença amb moviments i apareix Voro (delegat del València a la banda), amb Giner del Nàstic al camp (la memòria traïdora em transporta als partits de dissabte a la tarda), manquen només Arias i Camarasa per tancar una d’aquelles defenses de col·leccionistes del futbol.

David Querol en un moment del partit

David Querol en un moment del partit

El Nàstic reacciona tímidament però les mancances ofensives o la superioritat defensiva del València i en especial d’un Mathieu crescut, fan que l’empenta del dèbil no es materialitzi en arribades a porta.

Com un bon àpat però el postre es reservava la sorpresa i tota l’emoció d’una competició que la RFEF s’encaparra en desvirtuar però que no deixa de tenir aquell encant especial de la Copa.

Del Cerro Grande, àrbitre del partit, assenyala un penal de Xisco sobre Piatti, a favor del València.

Tomeu Nadal s’encarrega d’aturar el penal per donar vida en els darrers cinc minuts de partit que es converteixen en un atac constant del Nàstic i que es culmina amb una aturada de Guaita que evita el que era el possible gol de la classificació grana.

Estadi de Mestalla després de la remodelació d'aquest estiu

Estadi de Mestalla després de la remodelació d’aquest estiu

Mestalla acomiada als seus amb crits de mercenaris i els dos mil aficionats grana moguts per l’eufòria dels darrers minuts inciten als futbolistes a lluitar per l’ascens, objectiu únic de l’equip aquesta temporada.

La darrera imatge a la gespa la deixa, Josep Maria Andreu, amb l’habitual bufada vermella i esperonat per l’afició que entona el nom del màxim dirigent grana. Andreu regala un somriure i un dit polze alçat cap als que sota la pluja constant han aguantat fins a darrera hora.

Deixo el Mestalla amb la mateixa sensació amb que enfilàvem carretera tornant de Madrid aquell 2001, sent conscient que amb molt poc el premi podria ser molt més gran. Això sí, ho faig  convençut que la història no se saltarà cap vers a l’hora d’explicar d’aquí uns anys que el Nàstic va estar apunt de fer esclatar València en una eliminatòria que va merèixer passar.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *