Sense cap mena de dubte, el vespre del 5 de gener és un dels moments de l’any més esperats pels més petits. I, desenganyem-nos, per als grans també! Els més impacients es concentren al Serrallo per rebre els Reis quan arriben en vaixell, la majoria busca un bon lloc des d’on veure la cavalcada i els més insistents acompanyen ses majestats d’Orient fins a l’Ajuntament. Difícilment ens imaginem un inici d’any sense aquesta rutina. Ara, amb motiu del centenari de la cavalcada tarragonina, un llibre i una exposició ens recorden que aquesta tradició és molt més recent. No sempre hi ha hagut arribada per mar, la cavalcada no sempre ha sigut esplenderosa o, fins i tot, els Reis ni apareixien.
Ens citem amb Joana Virgili al Refugi 1 del Moll de Costa, escenari de l’exposició “100 anys de Festa i Cavalcada dels Reis Mags d’Orient de Tarragona“, que ella mateixa ha comissariat. Virgili també ha presentat el llibre homònim que ha escrit conjuntament amb el seu cosí. Són dies en què llueix la feina intensa de mesos, esperonada sempre des del record al seu pare, Joan Virgili, alma mater de la Comissió de la Cavalcada durant molts anys.
Virgili ens explica com al llarg del segle XIX els Reis Mags van agafant lentament protagonisme com a portadors de regals als nens. La primera referència que trobem del seu pas per la ciutat data del 1865, quan el Diari de Tarragonaanuncia el sorteig de quatre galls deixats per les mateixes majestats. Melcior, Gaspar i Baltasar van desfilar per primera vegada a la ciutat l’any 1891, en una cavalcada promoguda per la botiga de joguines Al 13, ubicada al carrer de la Unió. Tot i l’èxit que descriuen els diaris de l’època, la iniciativa no va tenir continuïtat.
El dia 1 de gener de 1910 Santiago Vallvé, aleshores regidor de l’Ajuntament, va convocar un seguit de prohoms de la ciutat per constituir la Comissió Pro-Reis Màgics d’Orient de la Cavalcada. Amb el poc marge de temps que tenien, aquell grup de pioners va haver d’anar a Barcelona a llogar els vestits, però tot i la improvisació, la primera cavalcada va ser un èxit de públic. Des d’aleshores, s’ha celebrat cada any, amb l’excepció del període 1937-39, en què les penúries de la Guerra Civil van impedir-ho.
Un llibre i una exposició repassen l’evolució de la Cavalcada de Reis
Aquells inicis la cavalcada és modesta, tot i comptar des d’un bon començament amb l’ajuda de la brigada municipal, col·laboració que s’ha mantingut ben activa fins avui. També és curiós veure com ha canviat el finançament d’aquesta festa. Als primers anys es publicaven al diari el llistat de les famílies voluntarioses que feien un donatiu. A mitjans del segle XX es demanava la col·laboració dels comerços de la ciutat, que com a contrapartida lluïen un adhesiu identificatiu que es pot veure a l’exposició. Actualment, és l’Ajuntament qui n’assumeix totes les despeses.
La primera cavalcada de l’any 1910 comptava amb només 9 elements, entre ells els tres reis, muntats a cavall acompanyats dels seus respectius patges, i dues úniques carrosses amb joguines. Cent anys més tard, la comitiva comptava amb 38 elements i amb les tres carrosses més veteranes, que amaguen una història curiosa. Es tracta de l’elefant, el camell i el dromedari, peces avui restaurades, però que es van anar incorporant progressivament als anys 20. L’any 1968 el governador civil de l’època va decidir que les peces no havien de tornar a aparèixer i va instar a la seva desaparició. Fins i tot van ser exposades a la plaça Verdaguer perquè els tarragonins se’n poguessin acomiadar, però d’allí van guardar-se en secret a l’espera de millors temps. L’any 1971, en un context més favorable, van recuperar el seu espai a la comitiva entre els reis, patges i pastors.
L’exposició, que estarà oberta fins al 31 de desembre, també es recorda d’un dels elements estrella de la cavalcada: els caramels. “Es van llençar als infants per primera vegada l’any 1947 i com un obsequi de la Pastisseria Viver“, recorda Joana Virgili. El 2013 se’n van llençar gairebé tres tones. Durant aquest centenari, doncs, la cavalcada tarragonina ha canviat moltíssima. Segurament, l’única cosa que no ho ha fet és la il·lusió dels més menuts.
Text i foto 2: Jordi Suriñach
Foto 1: Olívia Mulet
