Lluís Foix és d’aquelles persones que no necessita alçar la veu perquè la gent se l’escolti. Basta amb l’experiència i els coneixements que ha acumulat en quatre dècades d’exercici periodístic, l’esperit humanista que brolla del seu discurs, i una eloqüència que delecta els seus oients. La classe de Periodisme i crítica cultural, que imparteix el professor Antoni Batista als alumnes de 4t de Periodisme de la Universitat Rovira i Virgili (URV), s’ha omplert de gom a gom per presenciar la seva conferència.
Foix acluca sovint els ulls mentre parla, en un gest que sembla advertir físicament de l’esforç mental que realitza per estructurar bé les seves idees. Considera que el periodisme, en certa manera, es basa a desenvolupar de forma sistemàtica aquest treball d’ordenació i jerarquització. Concretament, segons Foix, consisteix a “endreçar la relació que hi ha entre la realitat i un mateix”. Té molt present, però, que allò que el periodista acaba explicant no deixa de ser un “esborrany”, ja que “la realitat no s’acaba d’entendre mai de manera complexa”.
El seu to de veu reposat tan sols s’exalta quan parla d’autors com Dante, Goethe, Shakespeare, Josep Pla i Josep Maria de Sagarra. Cita Jericó i Troia per defensar que “no hi ha res que quedi fora dels llibres”. Destaca la importància de “la paraula, el llenguatge i la literatura” en la societat, i en especial en la seva professió, i demana als futurs periodistes que es converteixen al més aviat possible en lletraferits. “Si una persona vol viure de la república de les lletres, ha de llegir molt”, afirma.
També convida els estudiants a l’hàbit de l’escriptura. Recorda que “Graham Greene escrivia cada dia set-centes paraules”. Enguany Foix ha publicat La marinada sempre arriba (Columna, 2013), un relat de records personals de la postguerra, que Foix, nascut el 1943 a Rocafort de Vallbona, va viure a la Vall del Corb. Es tracta d’un retrat literari d’individus senzills, del món rural, d’arrendataris i jornalers, d’estraperlistes i sometents, del temps de l’autarquia i les misèries d’un règim dictatorial.
El seu llibre és un estudi de les seves arrels biogràfiques, situades a la vora del riu Corb. “Un bon periodista ha de ser una persona que hagi llegit molt, que hagi viatjat molt, que sàpiga idiomes, i que tingui una relació amb la terra”, assegura. S’esforça a ressaltar aquest darrer aspecte. “La relació amb la naturalesa és imprescindible per conèixer com funciona el món, i això avui dia no s’ensenya gaire als col·legis”, denuncia. “En canvi, tota la trajectòria de la literatura i el pensament de la Història també està sempre molt lligada a la terra”, afegeix.
Exdirector de La Vanguardia, llicenciat en Periodisme i en Dret, poliglot, corresponsal a Washington i Londres, remarca que “una persona culta no pot ser prepotent”. Apunta d’aquesta manera contra els “perdonavides” que es creuen posseïdors d’un carnet d’intel·lectual, afortunadament fictici, que els converteix en millors persones, o en éssers superiors a la resta. La humilitat acompanya sempre les intervencions d’un home que va créixer rodejat d’oliveres, vinyes i ametllers, i que és conscient que els pagesos són savis, perquè controlen “el temps i els temps”.
Recorda que ha passat d’anar en carro al mercat dels dilluns de Tàrrega a utilitzar Twitter—on acumula una audiència de més de 21.000 seguidors—. Foix reconeix que forma part d’una generació que ha viscut “grans canvis tecnològics”, i és conscient que ens trobem davant “un panorama nou que està canviant la vida de la gent, la manera de treballar i el periodisme”. No obstant, no tem pel futur de la professió, que considera “imprescindible”. “Es continuaran explicant històries, bé sigui en un format o un altre”, assegura. Admet que els estudiants de periodisme ho tenen “objectivament malament” per assolir un horitzó laboral estable, però es mostra optimista, i els aconsella que aprofitin plataformes com els blogs per donar-se a conèixer i “crear una marca pròpia”. De fet, ell mateix, als 70 anys, i tot i col·laborar amb mitjans com La Vanguardia, El Punt Avui i Mundo Deportivo, entre altres, disposa d’un blog personal que farceix de continguts de forma periòdica. Confessa als estudiants que “al món del periodisme s’ha de picar molta pedra”, i els ofereix una única —però valuosíssima— garantia: “Si treballeu la llengua, si escriviu bé, si teniu coneixements, si heu llegit, fareu meravelles, allà on sigui”.
