Advertisement
Carregant ...

Hospital de Santa Tecla, “de tots i de ningú”

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Fotografia de H. Vallvé, de la Tarragona del 1910 dins del llibre "Tarragona, la imatge i el temps " a cura d'Enric Olivé, Jordi Piqué i Frances Xavier Ricomà. Forma part de la portada de la tesi doctoral de Josep Barceló

Fotografia de H. Vallvé, de la Tarragona del 1910 dins del llibre “Tarragona, la imatge i el temps ” a cura d’Enric Olivé, Jordi Piqué i Frances Xavier Ricomà. Forma part de la portada de la tesi doctoral de Josep Barceló

L’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona representa un model d’assistència social que s’ha mantingut força inalterable durant 550 anys. Un sistema de protecció als col·lectius vulnerables que s’ha perpetuat per damunt de qualsevol canvi polític i econòmic. El cas de Tarragona exemplifica com les classes dirigents que han governat històricament la ciutat s’han legitimat en el poder gràcies, entre d’altres raons, a la tasca assistencial d’institucions sanitàries com Santa Tecla.

Una tesi doctoral analitza el model d’assistència durant cinc segles

Aquesta és una de les conclusions d’una tesi doctoral elaborada per Josep Barceló, llicenciat en Podologia, Infermeria i Antropologia i professor associat del Departament d’Infermeria de la URV. Amb només 32 anys i després de treballar com a infermer durant un període molt curt a l’hospital de la Rambla Vella, Barceló signa el treball titulat ‘Poder local, govern i assistència pública a Tarragona’.

“L’hospital és de tots i de ningú”, és una de les frases més utilitzades per Barceló en argumentar les seves tesis. Explica el significat de la fundació creada el 1464, enmig d’un conflicte bèl·lic i amb la ciutat en fallida econòmica, i la seva perdurabilitat. “Ara l’hospital és bàsicament un centre que presta serveis sanitaris, però al llarg dels darrers cinc segles ha estat un agent que donava crèdit, repartia aliments als pobres i servia de refugi als malalts en èpoques de grans epidèmies”, afirma.

Barceló assegura que el sistema s’ha mantingut perquè no hi havia alternativa. Un signe d’identitat catalana que es tradueix en un fet: l’Estat espanyol no inverteix en hospitals provincials a Catalunya fins a la dècada dels 60 del segle passat (Joan XXIII, Bellvitge, Vall d’Hebron…). I no ho fa perquè les elits polítiques i eclesiàstiques preserven l’hospital propi local (a Tarragona, Santa Tecla; a Barcelona, Sant Pau) com una forma de governar la societat.

Josep Barceló a l'hospital de Santa Tecla

Josep Barceló a l’hospital de Santa Tecla

Des de la seva creació, quatre administradors -dos nomenats per l’Església i dos pel poder municipal- rendeixen comptes a l’Arquebisbe en el si de l’estructura jurídica de la fundació de l’hospital tarragoní, que neix com “una obra de caritat als pobres i malalts”. Al llarg de cinc segles estionen un important patrimoni (diners i finques) de tal manera que “al voltant de la institució sanitària s’ha teixit un entramat d’interessos econòmics i financers” que l’han perpetuat fins pràcticament els nostres dies.

L’autor ha treballat durant quatre anys amb documents de l’Arxiu històric de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, oberts als investigadors per primera vegada el 2010, i amb bibliografia de Josep Adserà, Josep Sánchez Real i Miquel Parellada. Diu que ha volgut analitzar la història del centre “amb una altres ulls” i elaborant “un estudi d’interpretació -i no de simple descripció- del per què s’ha mantingut l’hospital” durant més de 500 anys. Barceló confia en poder editar en llibre una part de la tesi doctoral -que va rebre la màxima puntuació del tribunal- i, mentrestant, continuarà fent de professor d’infermeria i d’àrbitre de futbol.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *