Advertisement
Carregant ...

Arantxa Sagardoy i la qualitat del gest

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Els membres de la companyia de dansa Plan B, instal·lada a Tarragona i liderada per Arantxa Sagardoy i Alfredo Bravo (foto cedida per la companyia)

Els membres de la companyia de dansa Plan B, instal·lada a Tarragona i liderada per Arantxa Sagardoy i Alfredo Bravo (foto cedida per la companyia)

Fa pocs dies l’Arantxa Sagardoy, en una classe de dansa contemporània a la seva escola, comentava que el ballarí, més que per la tècnica, es distingeix per la qualitat del gest i posava com a exemple tot el que podia transmetre Pina Bausch, un dels seus referents, en el moment de moure només un braç a Café Müller. Quan ho va explicar, em va semblar una d’aquelles reflexions, aplicables a altres disciplines artístiques, que val la pena tenir presents d’una manera constant i aquest dissabte, a la interpretació d’Exhalant paraules i Espiritualitat i fe al Teatre Tarragona se’m va fer evident dalt de l’escenari.

La Companyia Sagardoy/Bravo – Plan B fa temps que va pel món, literalment. Com a companyia resident a Tarragona, tenim la gran sort que estrenen les peces aquí, però, després giren i van rebent reconeixements de totes bandes. Molts tarragonins, probablement, això ni ho saben, tot i que, vista la gran quantitat de gent que va assistir al Teatre, sembla que poc a poc aquesta realitat canvia. El Tarragona es va omplir, certament, de gent i també d’expectació i molt d’entusiasme.

Imatge promocional de l'espectacle de la companyia Plan B que es va representar dissabte al Teatre Tarragona

Imatge promocional de l’espectacle de la companyia Plan B que es va representar dissabte al Teatre Tarragona

I va ser així perquè l’actuació va ser brillant. A la primera part de l’espectacle, L’Hivern de Vivaldi era la música que acompanyava l’hivern d’una parella, entre la qual s’interposava la mort. En aquest moment ja ens vam emocionar amb els moviments infinits, el gest a mig camí entre la navalla i la carícia, d’una de les ballarines que més va impactar el públic al llarg de la nit, Lorenza di Calogero. Les llàgrimes van estar a punt de caure quan Julian Bergonzini lliurava el cos de la ballarina a les aigües humanes i li deia l’adéu per a sempre, mentre, de lluny la mort, interpretada per Sagardoy, s’ho mirava tot des del sofà on la parella havia fet l’amor instants abans en un acte desesperat.

Aquesta peça tan sensual i emotiva va donar pas a la història de Job, el personatge de l’Antic Testament que va ser posat a prova per Déu i pel diable i que, tot i patir múltiples desgràcies, va mantenir l’espiritualitat i la fe. La peça l’havíem pogut veure el 2011 al Teatre Metropol, però,  aquesta vegada s’hi han afegit nous detalls que li han donat una força extraordinària. Un d’aquests encerts ha estat el de posar Lorenza di Calogero en el paper de Satanàs i amb un vestuari d’una semàntica sorprenent: una malla blanca, de cos sencer, que accentuava la contorsió i el desencaix dels seus moviments i, per tant, que remetia, de manera múltiple, a la simbologia del diable; el blanc desafiant, un rostre esborrat, el dibuix precís d’unes línies que es movien entre la femenitat absoluta i els espasmes andrògins. La lectura tenia tantes capes que, sense ni adonar-nos-en, des del primer moment, la presència del personatge ens inquietava i ens enviava al fons de les nostres pors.

Un altre d’aquests encerts ha estat que Alfredo Bravo hi interpreti ara el personatge de Job, perquè, a banda de la generositat desbocada del seu gest, de la seva dinàmica desbordant, a l’escenari sempre es produeix un diàleg especial, un magnetisme d’emocions, entre ell i Arantxa Sagradoy, que a Espiritualitat i fe interpreta la dona de Job. Ella, l’Arantxa, es manté en un pla d’igualtat aparent amb els altres ballarins, però, en realitat, ella és en el gest de tots, en cadascuna de les inclinacions dels seus cossos, de les espirals que els mouen, dels angles rectes dels seus peus i mans.

He vist la Compañía Plan B diverses vegades, perquè m’agrada molt el seu treball, però he de reconèixer que aquest cap de setmana a l’escenari i a la platea es va viure un instant únic. Arantxa Sagardoy i Alfredo Bravo es distingeixen per la seva manera d’adaptar el component narratiu a la dansa i la qualitat del seu gest no es pot limitar en un sol adjectiu. El que crec que dissabte va passar és, però, que la qualitat del gest no es va entreveure en uns pocs ballarins, sinó que va transcendir les individualitats i es va integrar com un tot, sense escletxes, en el conjunt d’una companyia que va presentar un grau de maduresa capaç d’emocionar-nos fins a extrems insospitats.

Rosa Comes, gestora cultural

Imatges: Companyia Sagardoy/Bravo – Plan B


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *