– Hola, em dic Anna i sóc usuària de transport públic.
– Hola Anna!
– Ahir dijous em proposava ser feliç. Si sou com jo m’entendreu. S’estrenaven les rodalies del Camp de Tarragona. Un somni fet realitat per aquells que no tenim cotxe i depenem dels autobusos i els trens per moure’ns pel món. Som pocs, però existim. I també tenim dret a viure. I a anar d’un lloc a l’altre.
Les rodalies: aquella terra promesa que, per molt que reiteradament promesa, jo ja em pensava que no veuria mai per temps que visqués! Dona de poca fe… Fa dues setmanes la ministra de Foment, Ana Pastor i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, es passejaven per les nostres contrades per anunciar-nos la bona nova. Les portes del paradís dels sensecotxes estaven a punt d’obrir-se.
Cinquata-cinc trens al dia entre Tarragona i Reus. Vint més que fins ara. En hores punta un tren cada mitja hora. En les hores no punta, un tren cada hora. No fos cas que ens excedíssim en freqüències. I Montblanc i Valls encara despenjades, tot i que de vies n’hi ha. Només cal posar-hi trens. Però no ens precipitem. Siguem pacients. Tinguem fe. Roma no es va alçar en un dia! Tot arribarà.
Ahir, el dia D, em proposava entrar feliç al nou paradís de les rodalies.
A les nou del matí, tota il·lusionada i amb llàgrimes d’emoció als ulls vaig cap a l’estació de tren de Vila-seca. A les deu tenia una reunió a Tarragona. Volia agafar el tren de les 9.27. No era un rodalies. Era un regional. Però m’era igual. Anava a descobrir la terra promesa d’un tren cada mitja hora. A l’estació, la megafonia sonava en proves. Més llàgrimes d’emoció als ulls. 35 anys i era la primera vegada que sentia megafonia a l’estació del meu poble.
M’assec. Havia arribat amb temps. Em poso a llegir. Al meu costat una altra noia també llegeix. Cinc minuts. Deu. Un quart d’hora. Vint minuts. La il·lusió es comença a traduir en nerviosisme i poc a poc en mala bava. La noia del costat comença a moure la cama. “On c… és el tren?” A les 9:43 n’havia de passar un altre. Tampoc arriba. I la megafonia en proves. Sabeu on se la podrien fotre ara la megafonia?? A les 9:55 arriba el tren. El de les 9:43. L’anterior el deu haver abduït una nau extraterrestre.
I ves per on al vagó on pujo em trobo tota la patuleia de periodistes que han acompanyat el conseller a fer el viatge inaugural a la terra promesa de les rodalies. Em diuen que quan han arribat a Reus, la gent l’ha rebut amb una escridassada. No m’estranya. Mitja hora esperant un tren fantasma. I el dia D. El dia de la suposada entrada al paradís. Si hi hagués estat, jo també l’hauria escridassat.
Passa el revisor. Em queixo del retard. “Hi ha hagut una avaria”. Una avaria, una avaria… Sempre que he intentat agafar aquest tren ha passat a l’hora menys pensada. I avui, el dia D, no ha estat diferent. I em fa pagar el bitllet igualment. 2,15 euros.(No us penséssiu que sóc una mala ciutadana que intenta viatjar de gorra. A Vila-seca l’estació està tancada des de temps immemorials i el bitllet l’hem de comprar dalt del tren!).
Arribo a Tarragona a les 10 tocades. I em toca agafar un taxi per intentar arribar mínimament puntal a la cita. 6,5 euros més. Total: 8,75 euros la broma. El dia D. El dia en què havíem d’entrar a la terra promesa, al paradís dels sense cotxes… els somnis s’esmicolen per un regional que, com sempre, arriba fora d’hora. De poc ens serviran les rodalies si els trens continuen passant quan volen (o quan poden) i no quan toca.
