Vagi pel davant que una de les hipòtesis proposades, planteja que l’actual ciutat de Tarragona, abans Tarraco, s’assenta sobre el nucli fortificat iber de Tarakon, al cim del turó (casc antic), un segon nucli també iber anomenat Kesse, situat sobre un tossal proper al port (zona del mercat), i un suburbi portuari per als pescadors, a tocar del mar (en aquells temps al voltants del c/ S. Miquel). Al llarg dels articles següents ho anirem justificant.
Avui parlarem de cartaginesos i romans.
Haurem de retrocedir al 219 aC. Al novembre d’aquell any, després de vuit mesos de setge, cau en mans de Hannibal la ciutat d’Arse (Saguntum), trencant el tractat del 241 aC. Un casus belli (motiu de guerra) flagrant, i en certa manera cercat pels dos bàndols, que provoca l’inici de la IIª Guerra Púnica. Per cert, el nom de Guerres Púniques el van posar els vencedors, com sempre, per als cartaginesos eren les Guerres Romanes.
Hannibal Barca, fill d’Amilcar Barca, es va criar en un ambient d’odi absolut cap a tot lo romà. A la fi, però, els temes no eren tan ideològics, ni identitaris, sinó el simple enfrontament pel domini de la Mediterrània. Encara estaven pensant els romans com respondre al greuge d’Arse, quan el jove general (només en tenia 29 anys) ideà l’atac a Roma des del nord, travessants els Alps. Però per fer tal cosa primer havia de creuar els Pyrene.
Els historiadors no es posen d’acord en si el seu exèrcit era de 50.000 o 90.000 homes, si eren 10.000 o 12.000 genets, però tots coincideixen en que l’acompanyaven 37 elefants. (deurien ser més fàcils de comptar). Va partir de Qart Hadasth, l’actual Cartagena, camí cap al nord, per la Via Heraclea (antecedent de la posterior Via Augusta). Fins a l’Ebre, Iber Pot segons els ibers, o Hiberus segons els romans, no va tenir problemes, ja que tot eren terres sota el domini i control de Cartago. Desconeixem la ruta exacta, però diversos indicis i anàlisis, ens permeten proposar la que grafiem al mapa adjunt.
Va creuar l’Ebre, possiblement amb un pont de barques, igual que fan els exèrcits moderns, suposem que al nord d’Amposta, tot i que existeixen altres passos possibles, i va continuar aigües amunt per la riba esquerre, probablement fins després de Flix des d’on deixaria l’Ebre, per anar a cercar el Sekre a prop o a la mateixa Iltirta, l’actual Lleida. Que va pactar amb els ilergets resulta evident, ja que als texts trobem a Indibil, o Andobales, a la Batalla de Kesse on cau presoner dels romans. A partir d’aquest punt, la ruta del Segre és la més probable. Dels texts de Polibi sembla deduir-se el pas dels púnics per la Seu d’Urgell (Arketurki). La ruta te una clarividència estratègica notable: li calia una via el més allunyada possible dels seus enemics i els aliats d’aquests. Tot i que el pas més fàcil fora per les collades properes a l’actual Jonquera, aquest passava perillosament proper a Emporion, d’absoluta influència romana en aquella època.
Per altre banda necessitava un port per a rebre els subministraments de rereguarda, amb unes determinades característiques: a) havia d’estar situat lluny d’Emporion per a defugir problemes; b) també calia que estigués al nord de l’Iber Pot per evitar creuar-lo cada cop; i c) havia de ser segur i fàcil de protegir. La resposta és Tarakon. Uns 10.000 soldats, entre cartaginesos, ilergets i altres mercenaris, a les ordres de Hannon, van ocupar sense enfrontaments la fortalesa que els kessetans tenien a dalt del turó.
Però no es tractava d’una base provisional. Les intencions dels cartaginesos semblaven clares. Així ho demostra la força acantonada, i l’inici de construcció d’un nou tram de muralla a la part occidental, documentat per Bendala i Blánquez, i fins i tot, pel venerat Th. Hauschild. L’interpretació és relativament senzilla: el general Hannibal, coneixedor de les virtuts i excel·lència de l’oppidum ibera de Tarakon i del petit, però protegit port, va decidir establir allà la seva base de subministraments de reraguarda. La gran quantitat d’efectius per aquesta missió, acompanyats de Hannon i del mateix Indibil, i l’inici d’una nova muralla, suggereix l’idea de que els seus plans anaven més enllà d’una base temporal. A més, el botí aconseguit a la Batalla de Kesse, no va ser a aquesta ciutat, sinó al proper campament dels púnics, que suposem era Tarakon. L’abundància del mateix va més enllà dels previsibles pertrets deixats a una base de subministraments, més aviat sembla un fons econòmic per a iniciar, al moment oportú, una nova expansió pels territoris immediats.
Sigui com sigui, els plans d’Hannibal es van trastocar amb la severa derrota de les seves tropes a Tarakon – Kesse de mans de Gneus Cornelius Scipio. Tot i les inqüestionables victòries púniques a la península italiana, el desgavell de Tarakon potser va desorientar al general del seu veritable objectiu que era la destrucció de Roma.
Xavier Climent
Mapa: EAXC elaboració pròpia
