Fa calor, molta calor, de cop sembla que la primavera i l’estiu han arribat de sobte. Josep Maria Andreu però no abandona la seva bufanda vermella. Aquella de les grans ocasions. La de les tardes d’èxits, la dels dies grans i també amb la que ha patit en camps que ara mateix em costaria situar en un mapa.
Orgull grana es camufla entre una fumarada vermella, que s’esfuma amb el poc vent que bufa i comença a agafar un vermell més clar, al mateix temps que una pancarta reclama tres punts que segueixen en mans dels comitès “Encara que em senti estafat, sempre al teu costat”.
Els comentaris a la zona de tribuna intenten fugir de tòpics però el partit els té pràcticament tots. Qualsevol etiqueta possible per a descriure un derbi serveix per aquest Reus Nàstic. Tot allò d’un partit especial, un encontre igualat, una rivalitat diferent, poc futbol, intensitat a la grada, etc.
MÉS PARTIT A LA GRADA QUE AL CAMP
El Reus es transforma en un equip fidel a la moda actual del “Cholisme”, ja ho diuen que a Reus sempre han anat més a la moda que a Tarragona.
Emili Vicente ha plantejat un partit per a convertir el terreny de joc en una trinxera de brega on els locals tenen les de guanyar davant d’un Nàstic que ha de renunciar al joc més delicat que ha ensenyat les últimes jornades.
Un Reus, intens, marca el tempo d’un partit encallat i amb molta més passió que futbol.
El Nàstic però fa seu el combat proposat pel Reus i accepta que toca renunciar a jugar a futbol. Res més ni a la primera ni a la segona part.
De cop i volta i quan semblava que el zero a zero no s’havia de moure, un contraatac portat a la perfecció per Lago Jr, el culmina un nou heroi grana, Ferran Giner amb el zero a un definitiu.
La cridòria dels aproximadament mil aficionats del Nàstic és de les que se senten un tros enllà. La grada només té un color, el vermell, el vermell difuminat de les bufandes i les samarretes dels aficionats del Nàstic que no paren de moure’s per abraçar-se i celebrar el gol.
La impotència del sector roig-i-negre es transforma en un dels pocs cants entonats a pulmó per tota l’afició reusenca “No pujareu”.
Crit que no comptava segurament amb la derrota de l’Alcoyano que deixa el play-off pel Nàstic a quatre punts amb cinc jornades encara per endavant.
Des dels aficionats tarragonins s’envien els darrers records cap a Llastarri (president del ReusCF) i els seus preus abusius pel partit (20euros l’entrada més barata). Aquest cap de setmana, amb 20 euros per gastar podies anar al Parc dels Prínceps a veure al PSG-Reims, al Louis II a veure el Mònaco-Nantes, a Ahrem a veure a l’Ajax davant del Vitesse (18euros), a Dortmund a veure el Borussia amb els Wolsfburg (16euros) o a Kerkrade (Holanda) a veure el primer gol de Berry Powel amb el Roda (18euros). Tots partits de primera divisió.
Els jugadors del Nàstic potser per això celebren sobre la gespa i amb l’afició la victòria, a l’estil del final d’un partit d’Alemanya, Bèlgica o Holanda; en filera horitzontal amb les mans agafades i saludant a un costat i altre.
El cert és que després de veure un mal partit, de patir per un resultat incert i d’escoltar crits per esborrar d’un i altre costat, un Reus Nàstic és un d’aquells partits que es recomanen als amics, un d’aquells encontres que per molt poc joc que hi hagi al camp, l’envolcall que té ajuda a fer gran l’essència del futbol. Transforma la foscor de la segona B en un moment de passió amb un color vermell encès.
