Imagineu-vos el Guernica. Ara, imagineu que no en sabeu res. No heu sentit parlar de la Guerra Civil, ni dels bombardejos, ni de la desesperació d’un poble assetjat. Veureu només un garbuix de formes dramàtiques en blanc i negre. Potser us colpiran. Però us quedareu a la superfície. Us falta un codi per donar sentit al conjunt i comprendre’n els detalls.
La Setmana Santa, com el Guernica, també té un codi, forjat durant segles. Però la nostra capacitat d’interpretar-lo s’ha anat afeblint. Hem perdut lletres d’aquest alfabet que, deixant de banda la fe, és part intrínseca de la nostra cultura.
És fàcil identificar un Crist clavat en creu, o una Pietat o un Sant Sopar… Però moltes escenes del relat bíblic s’han desdibuixat del nostre imaginari. I això que van ser creades per apropar la Bíblia als que no sabien llegir, que eren la majoria. I aquell llenguatge, que era el de tots, ara ens resulta incomprensible. I així, molts elements de la Setmana Santa han esdevinguts críptics. Començant per la indumentària.
Pensem en professons i pensem en cucurulles, aquelles caputxes en forma de con, que per a molts evoquen imatges sinistres. En realitat ens parlen d’humilitat, d’introspecció, de mostrar que tots som iguals de Déu. La seva forma punxeguda ens apropa al cel. Igualment les cues que porten els penitents el Divendres Sant ens recorden que tots som pecadors, que a la vida cometem errors i que els arrosseguem com un llast. A Tarragona aquestes llargues cues en la vestimenta s’incorporaren al segle XVII. Així mateix, el cíngol amb que es lliguen a la cintura les túniques (o vestes) són un símbol de sotmetiment i contrició. El predomini del negre no és casual. És el color del dol. I el morat, el de la penitència, i el vermell el del martiri. Són els colors de la Setmana Santa.
El relat de la Passió es pot resumir en símbols i petits detalls
Ara, si el que busqueu és el trailer de la història, un element que us resumeixi els moments icònics de la captura, martiri i crucifixió de Jesús, fixeu–vos en la Creu dels Improperis. La trobareu, més o menys, a mitja professó del Sant Enterrament, just abans del pas del Descendiment de la Creu. D’ella en pengen els elements clau del relat de la Passió. El Sol i la Lluna rememoren l’eclipsi que es va produir en el moment de la mort de Crist i simbolitzen el poder absolut de Déu. També hi ha els daus, amb què els soldats romans se sortejaren la roba de Jesús. El llençol amb què Verònica li va eixugar el rostre, els claus i el martell amb què el van clavar a la Creu, l’escala amb què el baixaren, el gall que cantà tres vegades mentre Sant Pere negava ser un dels seus. També en penja el fanal amb què el van trobar pregant a l’hort; el calze i la patena amb què va beneir el pa i el vi al Sant Sopar i el rellotge de sorra que marca l’hora de la seva mort… Els penitents que acompanyen la Creu dels Improperis porten a les mans algun d’aquests objectes.
Aquest és l’element primigeni de les processons actuals. I encara és essencial en els pobles on no es fan grans processons. A Tarragona la primera sortida de la Creu dels Improperis està documentada del 1369. Eren anys durs i la fe es manifestava al carrer per expiar els pecats i allunyar els mals de la providència divina. Al segle XVI, amb el Concili de Trento, aquestes manifestacions eclosionaren. L’Església volia reevangelitzar el poble i frenar la Reforma de Luter. Calia sortir al carrer amb més força que mai. Els artistes, al servei de l’Església, recreaven els tres darrers dies de la vida de Crist amb imatges realistes, que representaven alhora la humanitat i la divinitat de Jesús. Amb el Barroc agafaren més dramatisme i teatralitat. Des de llavors els estils han canviat, però els canons de les representacions perviuen.
El relat dels Evangelis és la base de l’imaginari de Setmana Santa. Els passos, com les estacions del Via Crucis, mostren les escenes clau del relat. Són l’story board de la història. Tot apareix en el text bíblic. Bé gairebé tot. Perquè l’escena en què Verònica eixuga la cara de Jesús no està escrita enlloc. Ni les tres caigudes sota el pes de la Creu. En aquests casos la tradició popular s’ha imposat i enriqueix el relat primigeni.
Els elements ornamentals també han aportat nous simbolismes. No us heu preguntat mai perquè tres feixos de llum irradien del cap de Crist? Aquesta mena de corona deriva de les pintures bizantines. Jesús hi apareixia amb una creu darrere. Només se’n veien tres braços. El de baix quedava amagat. Durer, i després altres artistes com el Greco, van agafar aquest element per imbuir un aura de divinitat a l’efígie de Jesús. A més, aquests tres raigs de llum s’associaven amb les potències aristotèliques de l’ànima: la memòria, l’enteniment i la voluntat.
Si us agrada el dramatisme fixeu-vos ara amb el cor travessat per set espasses de la Mare de Déu de la Pietat. Amaga una història recollida a les Escriptures. A Maria li havien profetitzat que set espasses li partirien el cor. El que li deien és que, amb el seu fill, patiria set grans dolors, el més gran de tots, la seva mort. És el mirall de totes les mares del món que pateixen pels fills.
El dolor és una constat en la majoria de passos. L’expressió n’és ben clara. Però en alguns casos és críptica. El calze que sosté l’àngel al pas de l’Oració a l’Hort porta l’amargor que Jesús ha de beure per acomplir el seu destí. És una imatge aparentment innocent, però molt dura si se’n llegeix el significat ocult. Aquest símbol s’inspira en el relat evangèlic on es parla reiteradament del calze associant-lo amb el patiment.
D’altres símbols de la Setmana Santa no tenen una correlació tan directa amb el relat bíblic. L’escut del gremi de Pagesos és una Creu Còsmica. La creu de Jerusalem i dels creuats. Els quatre braços són iguals i estan rematats per una línia perpendicular. Marquen els quatre punts cardinals. Jerusalem n’és el centre. Des d’allí la fe s’estén per tot el món. La creu principal està rodejada per quatre de més petites. En total cinc. Una per cada nafra de Crist: les dues de les mans, les dues dels peus i la ferida de llança al costat.
El gremi de Pagesos també ens ofereix un altre element carregat de simbolisme: la palma dissenyada pel Joier Blázquez que sobresurt del Sant Sepulcre. Les palmes i els llorers eren, en l’antiguitat, el trofeu dels guanyadors. Els cristians les transformaren en el signe del martiri, perquè Jesús vencé la mort i obtingué la palma de la vida.
I filant prim podem descobrir un dels símbols paleocristians per excel·lència al pas del Sant Enterrament del Gremi de Marejants: els peixos. Els primers cristians l’utlitzaven per identificar-se. El motiu és que en grec peix és diu ictus, cinc lletres que formen un acròstic: Jesús Fill de Déu i Salvador.
Les professons de Setmana Santa relaten una història i també n’amaguen moltes, ocultes en petits detalls incomprensibles a la mirada dels profans. Ara ja teniu uns quants elements del codi per desxifrar-les.
Molt bé pels aclariments, que segurament serviran per guiar aquelles persones més allunyades dels símbols.
Felicitats per l’article i per apropar tradicions que vivim d’una forma automata sense conèixer ni saber els seus orígens.
el que si que hagués agraït és algun tipus de fotografia mentre anaves fent les teves descripcions.
Per tota la resta molta bé, enhorabona!!!