Carregant ...

Històries de voluntaris

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

voluntariat_11

Les persones que cada dia dediquen als altres una part del seu temps ara tenen la possibilitat d’explicar públicament la seva experiència de voluntariat. La Federació Catalana de Voluntariat Social convoca la cinquena edició d’un concurs de relats destinat a tots aquells que fan alguna feina altruïsta en una entitat social tarragonina. El concurs s’organitza a nivell de tot Catalunya, però amb convocatòries territorials que tenen autonomia de funcionament.

El termini per presentar els relats s’acaba el 24 d’abril, l’endemà de Sant Jordi, i l’acte de lliurament dels premis tindrà lloc el 15 de maig a la sala de graus de la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la URV. Els obsequis per als guanyadors tenen un contingut cultural: entrades per al Concurs de Castells, per al Teatre Tarragona o un val regal de la Llibreria La Capona.

Òscar Millan Boronat, voluntari de la Comunitat de Sant Egidi a Tarragona, va guanyar el primer premi en la convocatòria de l’any passat. Aquest és el seu relat:

Lectura de relats guanyadors el 2013 a la Llibreria La Capona (foto: FCVS)

Lectura de relats guanyadors el 2013 a la Llibreria La Capona (foto: FCVS)

Per fi he arribat a San Pedro Sula (Hondures), el viatge ha estat esgotador: avions, retards, equipatges… ja és hora d’estirar-me i dormir.
Bon dia! Avui és el meu segon dia a les Antilles, tinc moltes ganes de fer més i més coses, tot i que sembla que no hagi dormit en tota la nit, quin cansament!
El meu llit, el meu despertador, el meu ordinador, on sóc? Ja torno a ser a casa; no sé com,  però ja ha passat un mes i s’ha acabat l’experiència, torno a la normalitat. En axecar-me desubicat tinc la idea de sortir al carrer per a recordar la meva ciutat. A la gent no sé què li passa, tothom va amb pressa, veig que alguns em miren i ningú em saluda. De repent escolto: “Hola, com ha anat? Ja pensàvem que no tornaves”. Em giro i veig a un gran amic amb un somriure d’un pam. És un dels meus grans amics sense sostre que em trobo cada divendres al voluntariat que faig amb la Comunitat de Sant Egidi. Després de parlar una bona estona ens despedim i em fa prometre que aquest divendres ens tornarem a veure al servei.
Al continuar el meu passeig veig que tothom segueix igual, camina ràpidament i ni un “hola”.  Així que em capfico als meus pensaments, i començo a pensar on havia vist un somriure tan bonic, tan alegre; per més que hi penso no ho puc recordar.
La setmana ha anat passant, ja és divendres, i els somriures que he vist han estat mínims. Amb una mica de nervis vaig a la plaça on servim la sopa per a la gent que vol un plat calent i el requisit més important, vol compartir una amistat. A l’arribar veig que els somriures comencen a apareixer, els acudits, les bromes… A l’acabar el servei i tornar a casa penso on havia escoltat tants acudits, tantes bromes i començo a recordar que fa no res estava a milers de quilòmetres de casa; començo a visualitzar les seves cares, els seus ulls, les seves abraçades i la felicitat que aquella gent em va transmetre. I és que molts cops no agraïm el que tenim, però quan estàs amb els que menys tenen te n’adones que aquí o a l’altra punta del món les persones més humils, agraïdes i felices són aquelles que menys tenen.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *