Als articles anteriors hem intentat explicitar la realitat de Tarragona en el decisiu i crucial moment en que els cartaginesos decideixen establir la seva base de subministraments -probablement una base estable-, i els romans se’n adonen, ataquen, i guanyen, a la Batalla de Kesse. Tot això passava l’any 218 abans de Crist.
Fora molt pretensiós dir que ho hem demostrat. Però crec que hem dipositat unes fitxes noves a l’apassionant tauler de la Història. No pretenem la paternitat de cap de les idees recollides als articles, la major part són el resultat de la lectura i anàlisi d’altres estudiosos. Únicament, hem aportat un diferent punt de vista, més basat en la lògica i la raó que no pas en evidències i proves concretes. Es tracta de plantejaments agosarats, però perfectament plausibles, complicats de demostrar però també difícils de rebatre.
La nostra hipòtesi és clara, la població autòctona abans de l’arribada de cartaginesos i romans, estava estructurada en tres nuclis:
Tarakon. Recinte fortificat, oppidum, amb unes potents muralles i altes torres. Ocuparia el recinte més elevat de la Part Alta. Els murs estarien construïts a base de les gran pedres ciclòpies que encara observem avui dia. No podem afirmar que fossin a la mateixa posició que a l’actualitat, però està demostrat que provenen d’una pedrera propera, i que la forma de construcció no era pròpia dels romans a aquella època. És probable també que les filades superiors estiguessin rematades per carreus més regulars i escairats, de pedra més tova. De ben segur que a la talaia principal, situada on avui es troba la Torre de Minerva, l’abundància de carreus escairats fora molt més nombrosa, simplement com a sistema per assegurar l’estabilitat de la torre més alta del conjunt. Segons també Hernández Sanahuja, una primera ampliació del recinte situaria una segona renglera de murs aproximadament en la línia dels actuals carres Ferrers i Enrajolat, i un altra ampliació els situaria en la línia de la Rambla Vella. Són les tres terrasses sobre les que, al cap del segles, es disposarien: el recinte de culte, el Fòrum Provincial i el Circ. La raó principal cal cercar-la en la topografia original. És cert que no s’han trobat pràcticament restes iberes a aquest sector, però tampoc s’han trobat restes dels primers assentaments romans a la zona, i que ningú dubta que es van produir. Quan els propis romans, ja a època imperial, van arrasar-ho tot per a fer les conegudes terrasses, van eliminar també els pocs vestigis ibers que poguessin romandre.
Kesse. Un cop superada la idea de que aquesta població estava situada a l’interior -veure article 5è-, el més probable és que fos la zona del tossal proper al port, on s’han documentat gran quantitat de restes (c/ Mallorca, Gasòmetre, Soler, Zamenhoff, etc.). La vida a dalt del turó, a l’oppidum, devia ser molt segura però força incòmoda. La disponibilitat d’aigua suficient però no excessiva, i la distància al mar, per als pescadors, i als camps, per als agricultors i ramaders, feia preferible establir-se a un tossal inferior, tocar al mar -al mar d’aquell temps-, amb abundància d’aigua procedent dels deus de la zona de l’actual Font del Centenari, i de la Cova Urbana. Identifiquem aquest assentament com a Kesse, del que encara no s’ha trobat cap mena d’element defensiu. Probablement perquè en cas de perill tots corrien, turó amunt, a defensar-se dins l’oppidum. A aquest nucli, relativament extens fora on va ser “traslladada” la població del recinte emmurallat de dalt, quan arribaren els cartaginesos primer, i els romans després. Això sí, permetent-los-hi mantenir la seca, simplement amb el canvi de nom de Tarakonsalir a Kesse.
Finalment el suburbi portuari. Neix de la pròpia necessitat i conveniència de disposar d’habitatge i magatzem al costat mateix de les embarcacions. La platja, o paleoplatja com diríem més científicament, estaria situada sobre l’actual c/ Sant Miquel, amb lo que la simple protecció del morrot situat aproximadament sobre la Plaça dels Carros, fora suficient per a protegir els vaixells de les llevantades. Com a molt podria existir, a més de lo anterior, una curta escullera amb pedres ciclòpies com les de la muralla, i un petit moll flotant de fusta. L’existència d’altres sorgiments naturals com la coneguda actualment Font dels Lleons, o la suposada font al costat de la Chartreuse, facilitaven les necessitats diàries i l’aiguada per a les embarcacions.
Un apunt final sobre la pronunciació de Tarakon. La “r” es pronuncia “rr”. Els especialistes expliquen que es tracta d’un fonema vibrant múltiple, una de les diverses peculiaritats d’un idioma quasi desconegut com és l’iber. El teòric accent considerem que fora sobre la primera “a”, amb lo que es pronunciaria Tàrracon. Aclarit queda.
