For impressions (image): Advertisement For impressions (iframe): For impressions (JavaScript):
Carregant ...

Tarakon (8): Muralles ibero-romanes

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

La muralla de Tarragona (foto: Xavier Climent)

La muralla de Tarragona (foto: Xavier Climent)

Abans de començar, permetin-me un aclariment. Els set articles precedents, l’actual i el que manca, formen part d’una monografia sobre els IBERS que publicarem aquesta tardor. És possible que això hagi creat una certa confusió amb la Novel·la Històrica que, amb el títol: TARAKON 218 aC / Ibers, hem publicat recentment amb Arola Editors. Articles i monografia, conformen l’entorn històric on es mouen els diferents protagonistes de la novel·la, però són dues publicacions diferents.

Des de fa unes dècades les Muralles de Tarragona ja no són ibero-romanes, ara són simplement romanes, i punt. Lluny queden les imatges llegendàries que evocava l’adjectiu èpic amb que es va batejar la muralla “ciclòpia”. Així es va oficialitzar per darrer cop al 1999. Un grup d’experts dictaminà que les muralles eren exclusivament romanes. Des del respecte que mereixen, em permeto discrepar.

La teoria anterior suposava que les muralles de Tarakon van ser bastides pels ibers i després sobreelevades i ampliades pels romans. L’escassa presència, però, de restes iberes dins els reblerts excavats per Serra Vilarò, Hauschild i d’altres, portà al convenciment, per passiva, de que la totalitat de la muralla era de factura totalment romana.

Això va posar fins i tot en dubte l’existència de la pròpia Tarakon, arribant-se a teoritzar sobre la coincidència física amb Kesse, situant-la als voltants del posterior Fòrum de la Colònia i/o desplaçant Kesse a un lloc desconegut situat a l’interior. Una altre teoria sosté que Tarakon i Kesse són un mateix emplaçament amb dos noms diferents.

Hem deixat clara la nostra hipòtesi de treball consistent en tres nuclis: Tarakon, Kesse, i suburbi portuari. Ni que es trobessin restes de muralla al nucli de Kesse, no es pot negar que al cim del turó hi hagués una potent fortificació. Un anàlisi estratègic-militar de la situació ens porta a la conclusió irrefutable d’una oppidum a la part més alta. Fins i tot els textos esmentats en anteriors articles en donen fe. La manca d’estratigrafies que demostrin l’estada dels romans a la part alta anteriors al 150 aC, es justifica pel desmuntatge i la desaparició total posteriors en bastir-ne les grans construccions imperials (recinte de culte i Forum Provincial). Significa això que a l’interior de la muralla romana no hi havia res? No. Simplement significa que els romans van arrasar les seves pròpies preexistències de tal forma que no van quedar vestigis arqueològics. Reivindiquem aquests mateixos arguments per a justificar la teòrica desaparició de la muralla ibera i altres restes al seu interior.

La nostra teoria proposa que els ibers disposaven d’una muralla bastida amb grans pedres (megàlits) que en poc s’assemblava a les construccions militars romanes d’aquella època, basades aquestes en la poliorcètica hel·lenística que guiava des de la traça fins a l’execució. La urgència en disposar una nova muralla era evident. Els cartaginesos seguien fustigant als romans. Probablement van actuar com ho faríem ara. La decisió més factible fóra la següent: allà on la nova traça no coincidís amb la muralla ibera, aquesta seria enderrocada fins als fonaments, deixant les pedres de la muralla ibera a la vora per a ser reutilitzades posteriorment. No podem imaginar als romans rebutjant tot aquet material i tornant a extreure els megàlits de les pedreres properes. La mateixa teoria és aplicable a les construccions iberes a l’interior.

La vesant estètica era molt important. Totes les obres i edificis públics romans, a més de complir amb la funció encomanada, tenien un tribut formal a la propaganda de la Metròpoli. La maniera (forma) de construir emprada a Tarakon havia estat abandonada pels romans feia dos segles, però recuperar-la permetia reutilitzar tota la base pètria utilitzada pels ocupants anteriors. Per a la base, el pas del opus siliceum (megàlits) al opus quadratum (carreus) no era tècnicament aconsellable donada la duresa de la pedra. Per això, creiem, es van mantenir i/o reutilizar els megàlits ibers.

Els romans actuaren en dues fases. A la primera, entre el 217 i 197 a.C. bastiren una muralla de 6 m d’alçària i algunes torres. Posteriorment, entre el 150 i 125 a.C., varen fer una important reforma i ampliació bastint un altra muralla però de 12 m d’alçària. En diversos trams es va aprofitar l’antiga muralla i simplement es va ampliar i recréixer. Reivindiquem el mateix “modus operandi” a la muralla inicial aprofitant la preexistent dels ibers.

Si entrem en sistemes constructius, la conclusió és encara més favorable a la nostra teoria. Desmuntar i reconstruir perquè sí, no té sentit. Ens costa molt creure que cap tram de la muralla ibera fos reaprofitable per a la nova traça romana, però com a mínim convindran amb mi que els megàlits van ser extrets de les pedreres pels nostres avantpassats ibers. Per tant, una part del mèrit és seu.

Xavier Climent


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *