“Zamora no se conquistó en una hora”, repeteix en Joan, un dels mítics, un dels de tota la vida, d’aquells que hi són sempre. Ell, de fet, va ser a Zamora i a Ourense i a Lanzarote en els dos darrers play-off del Nàstic per pujar a segona A.
Eren temps de les primeres semi-finals d’Eurovisió, de Fòrums de Cultures, d’Ucraïna tenyida de taronja i de fases d’ascens en format de lliguetes al millor de sis partits. Quan el Nàstic vivia entre la il·lusió d’experimentar i el neguit per tornar a tastar aquell caramel que ens havien pres massa aviat.
Una dècada més tard, la història del Nàstic s’ha escrit amb una barreja estranya d’èxits fulminants i derrotes massa dures que han portat els grana a trobar-se en una situació ben diferent a la d’aquell equip ingenu de principis dels dos mil.
En el segon intent i després de reformular l’exigent “Tornarem” per un suavitzat “Hofemjunts”, l’equip ha trobat aquell camí sense tants revolts que l’ha portat, com deia Jordi Vinyals fa deu anys, a “complir l’objectiu. Ara toca el premi gros, el que fa il·lusió, allò que et fa gran, allò que et dóna a conéixer”.
Els de Vicente Moreno han fet una autèntica bestiesa. Una animalada de les grosses, d’aquelles que seran recordades. Els Xiscos, Marcos, Xavis Molinas, Davids Rochas i Sanchez han batut tots els records possibles, amb deu victòries consecutives a la lliga, sumant trenta de trenta possibles i amb la seguretat d’arribar als play-off amb aquella inèrcia guanyadora que normalment et porta sense voler pràcticament a aconseguir l’èxit.
En el darrer dels capítols regulars, Adri Cuevas i Jesús Rubio, dos dels secundaris, s’han convertit en actors principals per segellar una classificació que ni els despatxos han aconseguit evitar.
EL PRIMER PLAY OFF 2.0
Des de l’arribada de l’equip a l’estadi amb Josep Maria Grau obrint les mans al capdavant de l’autocar, per apartar la gent que espera a l’entrada, passant per la foto darrere el vidre del Juanan (conductor habitual de l’autocar del Nàstic), fins a les moltes imatges de la celebració del públic a la gespa del Nou Estadi, tot quedava a l’instant capturat i penjat. Mòbil en mà, ningú no deixava escapar l’oportunitat de fer immortal el moment.
Semblava que tothom tingués clar que cada instant que es vivia en aquella tarda de l’onze de maig hagués de passar a una hipotètica memòria històrica dels més de deu mil que érem al Nou Estadi i dels que des de vés a saber on i com seguien el partit.
L’estampa final, l’esperada invasió de camp i un flash back col·lectiu dels que ja han viscut uns quants èxits els darrers anys. La sensació no era diferent a la dels darrers ascensos, ni a la d’aquell primer descens, però sí que deixava entreveure la necessitat de celebracions d’una afició castigada els darrers anys a la monotonia, a la rutina i als desenganys esportius.
Els jugadors, convertits en referents, en ídols, d’un públic entregat i que troba en la connexió amb la plantilla el moment d’èxtasi per una primera celebració, conscients això sí d’haver aconseguit encara molt poc.
Aquest cop el nom dels futbolistes i el del president Josep Maria Andreu (entonat a cor per l’afició) comparteixen protagonisme amb els records cap a Nico López (tècnic de l’Atlètic Balears).
L’equip ja és als play-off i ara toca estar pendents del sorteig que aquest dilluns a partir de les cinc (més o menys) es farà a las Rozas, a la seu de la RFEF. Bé, si el dinar no ha estat molt llarg o el pica pica del sopar no s’avança massa.
Els rivals, tres; Leganés, La Hoya Lorca o Racing del Ferrol.
Dos històrics i un hereu d’uns vells amics de l’Artés Carrasco. El partit d’anada serà a casa aquest pròxim cap de setmana i la tornada, una setmana més tard en camp contrari. Si els grana superen aquesta eliminatòria encara hauran de superar dos equips més per poder tornar a ser equip de Segona A.
Com diu sempre el Joan, la conquesta de Zamora va ser llarga, molt llarga, tan llarga que va acabar fins i tot amb la vida del rei castellà.
AQUESTS SÓN ELS DOS DARRERS ASCENSOS A SEGONA A #pugemjunts
