Un empat pot ser bo o dolent, amb gols o sense. Un empat pot ser just o injust, amarg o dolç, positiu o negatiu. Un empat deixa gairebé sempre sensacions contradictòries depenent dels ulls amb que el miris i treu a relluir els costats pessimistes i optimistes que tots portem dins. Un empat es pot fer bo i et pot fins i tot portar a la victòria. Un empat pot ser in-extremis o d’aquells cantats.
Els francesos fan servir allò del “match nul”. La traducció literal seria de “partit zero” o “sense partit” com si es busqués l’antic “replay” que ja només s’estila a les illes britàniques.
El cert és que l’empat és un d’aquells resultats massa cops estèrils que només acostumen a deixar contents a aquells que s’ho juguen tot a no perdre.
Un empat a Xerès ens va donar l’ascens a primera (dimarts farà vuit anys) i un empat davant del Zamora ens va fer pujar a casa en aquell ascens històric de l’any 2000.
UN ERROR MASSA CAR
Ara uns quants anys més tard el Nàstic haurà de tornar a fer bo un empat. Aquest cop a un i davant del Sestao, si vol seguir el seu camí cap a segona A.
Els bascos han demostrat tenir aquell ofici que necessiten els candidats a l’ascens. El River amb l’A,B,C bàsic del futbol ha aconseguit frenar a un Nàstic que sobre el terreny de joc ha estat superior.
Superioritat que només s’ha transmès al marcador quan Lago jr ha aprofitat una centrada de córner per avançar als grana. Els de Vicente Moreno han aprofitat una de les clares debilitats del Sestao, la defensa de la pilota aturada, per a trobar la porteria basca. Vuit minuts més tard i després de l’enèsima acció de vídeo de Diamanka, el de sempre, Jito, aprofita una errada en cadena que propicia una perdua de pilota de Jesús Rubio i empata el partit deixant l’1 a 1 definitiu.
Les constants aturades del joc han fet que el Nàstic no trobés aquell cop de pedal que l’ha portat a sumar ja quinze partits sense perdre. La poca profunditat o de fet la profunditat mal entesa en molts moments del partit han estat determinants per a que un Nàstic combatiu no tingués més premi.
Els 10846 que han donat color vermell al Nou Estadi, marxen capcots i amb la sensació d’haver perdut una bona oportunitat per a deixar els deures fets. Les banderoles deixades als seients o estripades pel carrer en són un exemple clar de que la tornada a casa serà amb el neguit d’anar a patir i de valent a Euskadi.
Ara toca agafar-se a la confiança que s’ha guanyat aquest equip, aquella confiança cega de Vicente Moreno amb els jugadors. Ara toca no deixar l’optimisme de banda i pensar que els grana marcaran a Sestao i aconseguiran fer d’un empat una victòria o perquè no d’un altre empat una classificació.
I és que com posteja en al seu mur de Facebook el president Josep Maria Andreu “Ara més que mai VISCA EL NÀSTIC i confiança total amb aquest gran equip!!!”
