Un paper qualsevol, de fet un mocador de paper o un paper d’aquells de bar, van ser els primers guions que recordo de Pablo Lusarreta al Sempre Nàstic.
Aquella temporada 2003/04 l’havíem “fitxat” per fer una secció que es deia el “Rincón del trucha”.
Lusarreta acabava d’arribar aquell any i la seva carta de presentació o el que sempre et deien d’ell quan no el coneixien massa era: “aquest és el nebot de Pedro Mari Zabalza”. Per qualsevol malalt de futbol una referència com aquesta era suficient per proclamar admiració a Pablo Lusarreta Zabalza.
Lusa era el central al costat del Pipe Vaqueriza en un equip que tenia pocs retocs normalment i que ens vam aprendre com ara de memòria.
Eren aquells temps en què Jordi Vinyals i Alfons Muñoz cantaven odes a un futbol molt vistós (pre-guardiolístic) que era capaç del millor amb golejades per exemple davant del Girona o el Palamós i del pitjor perdent a Mataró de forma escandalosa.
D’aquella temporada tothom en recordarà l’immens penal aturat per Felip a Roberto Soldado, en el partit de la lligueta d’ascens davant del Madrid B de Arbeloa, Diego López, Jurado o Filipe Luis entre d’altres, o els vint-i-dos gols a la lliga regular d’un dels millors davanters que ha passat per la història de Can Nàstic com Diego Torres.
Si tirem enrere segurament a pocs els vindria a la memòria que aquell any va començar amb dos jugadors que acabarien sent claus, apartats de l’equip. Eren Vaqueriza i Antoni Pinilla, que van ser repescats per Jordi Vinyals per a la causa.
És allò de la memòria selectiva i esborrar el que ha estat dolent en una temporada d’èxit.
Aquella campanya no va aparèixer Federbet, ni ningú va reclamar tres punts als despatxos. Però el divorci del duet de la banqueta va ser un rumor escampat des de ben aviat i el serial de l’entorn grana.
El Nàstic de Vinyals i Muñoz ensenyava les seves millors armes a casa i patia de valent quan la gespa artificial es creuava pel seu camí.
Felip era el porter indiscutible d’un equip on Talavera va tenir només el premi en el darrer partit. La defensa amb Marco, Lusa, Vaqueriza i Alfonso Vera. El mig del camp d’Abel “o rei” Buades i Txus Serrano, amb Codina i Pinilla a les bandes i Diego i Jonathan Torres en atac. Aquell equip tenia peces com Medina o Manolo Martínez que eren autèntics comodins i que podien jugar de centrals, laterals o migcentres a l’estil Xavi Molina. La plantilla de Vinyals i Muñoz era com una còpia 1.0 de l’actual Nàstic de Moreno. Noms com els d’Egoitz Sukia, Juanito Alfaro o Fernando López van tenir també el seu pes en un equip fet per, en el segon intent de tornar, encertar la carta guanyadora.
De tot allò ja en fa deu anys i sembla que la història sencera es vulgui repetir de cop. Sense avisar i després de bufetades diverses, tot fa pensar que els de Vicente Moreno volen imitar aquells últims herois que van treure el Nàstic del pou de la segona B. Ho van fer a ritme del Por Tí que amb una enganxosa melodia es va encarregar de fer arribar els sentiments d’aquell vestidor a l’afició.
Sense els papers del Trucha i canviant noms propis per a papers de l’auca, dissabte serà el dia marcat amb vermell per celebrar un nou retorn tots junts a Llagostera.
Buf!, quin munt de records!. Després de l’ascens de la ma de Josep Maria Nogués, (i de tenir tres entrenadors en una temporada: Nogués, Bonet, “Lobo” Diarte); vam tornar a baixar a segona B, i vam estar dos anys tornant a navegar per aquests estadis infumables d’aquesta categoria. Llavors vindria Granero (sense massa sort), i després Vinyals i Muñoz. Després de l’ascens, i com agraïment per l’ascens, els fotem fora i fitxem Luis Cesar.
Espero tornar a reviure aquests moments dissabte a Llagostera. Bon article Quim!!!. Moltes gràcies i una abraçada!!