“El meu somni és ser com ells. Són un referent”, deia el Carles Marquès tot just abans d’entrar a la projecció. El director del Caixafòrum Tarragona és periodista. I actor. I guionista. I diumenge vaig descobrir que, també, un fervent admirador dels Monty Python. “Tinc tots els seus vídeos”, m’explicava a l’entrada dels cinemes Yelmo.
Ens vam trobar fent cua per veure, en directe, la darrera actuació del mític grup de còmics anglès. I sense moure’ns de Tarragona. Mil vuit-cents cinemes d’arreu del món retransmetien l’esdeveniment en directe des de l’O2 Arena de Londres, un enorme recinte d’aquells que només omplen les estrelles del rock. I els Monty Python, és clar.
Els Monty Python es van separar fa més de 30 anys. Però continuen sent un referent en el món de la comèdia. Tant que quan van anunciar que aquest estiu tornaven per fer deu funcions, les entrades per a la primera es van esgotar en 40 segons. Una bogeria.
Als Yelmo de Tarragona, la sala cinc es va omplir de fans incondicionals, d’aquells que coneixen tots els seus esquetxos. També hi vam anar seguidors més modestos, atrets per la curiositat i les ganes de descobrir aquell grup iconoclasta que va revolucionar la manera de fer humor amb la sèrie The Monty Pytohn Flying Circus (1969-1974). Van ser quaranta-cinc capítols que els van elevar a la categoria de mites. Després vindrien pel·lícules com Els cavallers de la taula quadrada (1975), La vida de Brian (1979), i El sentit de la vida (1983).
Em deia una amiga que els Monty Python són d’aquells que se’n foten del mort i de qui el vetlla. Només cal veure el subtítol de l’espectacle per saber que té tota la raó del món: “One down, five to go”. Podríem traduir-ho com “Un de mort i cinc de pendents”. És la seva manera particular de retre homenatge al sisè component del grup, Graham Chapman, mort l’any 1989.
“Colla de vells! I ja em diràs quina gràcia té aquest espectacle si el millor d’ells ja està mort. Si tot està al Youtube. Això només ho fan per la pasta”, venia a dir Nick Jagger, lider dels Rolling Stones, en un vídeo previ al show. Escalfant motors pel que vindria!! Molta mala bava, humor absurd a mansalva i escatologia en estat pur.
I de pasta en deuen haver fet. Però també se’n deuen haver gastat molta, veient l’espectacular posada en escena. Una pantalla gegant, orquestra, cos de ball, constants canvis de vestuari i una escenografia que s’adaptava a cada moment als esquetxos i cançons que els van fer famosos. La dansa de les bufetades del peix, Que n’és de bonic tenir penis, La inquisició espanyola, L’últim sopar, Asseu-te sobre la meva cara, El partit de futbol de filòsofs… Tot plegat combinant el directe, amb la reposició de gravacions originals. Una manera ideal de facilitar les transicions a l’escenari i recordar els grans moments que van protagonitzar a la tele. Us els descriuria, però no acabaria mai i segur que els desmereixeria. Mireu-los al Youtube. Com deia el Jagger, hi són tots.
A la platea del cinema vaig coincidir amb el Ganxet Emmascarat. Un altre incondicional dels Python. Com el Marquès també en té tots els vídeos. “Esperava que el show tindria més sorpreses. Al cap i a la fi només estan recuperant els seus greatest hits”, em comentava a la mitja part. Ai estimat Ganxet, que no era pas això el que volia la gent? Tornar a riure amb aquelles grans absurditats del seu repertori? No calien grans sorpreses. Prou sorprenent és que 40 anys després encara facin tanta gràcia com al primer dia.
I és que els Monty Python han creat escola. Veient l’Eric Idle i el Jhon Clesse vestits de dona no podia parar de pensar com d’inspiradors devien ser per la Trinca. I aquells diàlegs completament absurds no disten tant dels de Faemino i Cansado. I ja no parlo de les sèries britàniques que encara en beuen. Com Little Britain. L’heu vista? Doncs això. L’humor no seria el mateix sense els Monty Python.
Si la primera part del show va ser delirant, la segona va ser fastuosa. Amb moments culminants com l’escena del Lloro mort, en què van començar a improvisar mentre lluitaven per aguantar-se el riure. “El Daily Mail, oh sí! El faig servir per embolicar!!”. Està vist que al Regne Unit la premsa està tan malament com aquí!
El Ganxet emmascarat va trobar a faltar l’escena del Ministeri dels Caminars Estúpids, segurament una de les més hilarants que van gravar. “Si ho fessin ara es trencarien la cadera”, bromejava la meva amiga. L’humor dels Python aguanta i ells estan prou bé per superar la setantena, però, és clar, certes acrobàcies ja no se les poden permetre.
Van ser gairebé tres hores d’espectacle trepidant, que em va deixar amb ganes de voler-ne més. Perquè riure avui en dia no és tan fàcil. I aquest diumenge vaig riure molt. Serà qüestió de fer com diuen ells i mirar sempre la part positiva de la vida. Tots la vam acabar cantant: La cançó final de La vida de Brian: Always look at the bright side of live. Llàstima que al cinema la gent estava més aviat tallada i no es va acabar de contagiar de l’entusiasme que es respirava a l’O2 Arena de Londres. Per mi aquest va ser l’únic però de tota la nit. Monty Phyton forever!
