Estem sopant. La Carme Tàpies em comenta:
-He vist al Facebook que esteu preparant un reportatge de quan l’aigua era salada.
– Sí. Te’n recordes?
– Que si me’n recordo? I tant! Les meves nenes eren petites i fèiem excursions a l’Oliva a buscar aigua de la font.
El Joan Plana posa cullerada.
– També hi va haver una temporada que, a més de salada, l’aigua sortia amb petroli! Banyar els nens era una odissea!
– Jo també me’n recordo! – afegeix la Marta Padró – Va ser durant una bona temporada, a l’estiu. A finals dels setanta…
– I a més, l’aigua de Tarragona feia pudor! – El Carles Jansà riu.
Són records compartits per tots els tarragonins que tenen més de vint-i-cinc anys. Les excursions regulars a la muntanyeta de l’Oliva eren un clàssic. S’hi anava amb garrafes per carregar aigua de la font. “Allò semblava la Rambla”, diu la Montse Clanchet. Hi havia, fins i tot, qui havia desenvolupat estratègies per facilitar la feina. “La gent assídua acostumava a portar una goma elàstica per mantenir l’aixeta oberta mentre omplia les garrafes”, recorda el Rafel Vidal.
El 31 de juliol es commemoren els 25 anys de l’arribada de l’aigua de l’Ebre a Tarragona
Ell va ser testimoni d’una escenes d’aquelles que et queden gravades a la memòria. “Davant meu hi havia un home omplint la garrafa amb la mirada perduda. No es va fixar que ja la tenia plena i vessava. El vaig avisar. “Ay, perdone” – em va dir- “Es que soy de Zaragoza y pensava en todo el agua que baja por el Ebro. En cambio cuando vengo aquí de vacaciones tengo que ir a la fuente hasta para lavarme los dientes”.
S’anava allí, a l’Oliva, o a la plaça de les Cols, on també rajava aigua potable gràcies a un dipòsit del segle XVIII. El van rehabilitar l’any 1984 i l’omplien amb camions cisterna. Era això o comprar aigua embotellada, a trenta pessetes l’ampolla. L’aigua de l’aixeta era salada des de mitjans dels setanta. El nivell de clorurs superava, de molt, les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut. Segons l’OMS el límit està en els 200 mil·ligrams el litre. L’agost de 1982 es va arribar als 7.724. “Rentar-se les dents era.. puahj! i ja no diguem el que li passava al cabell. Jo em pensava que portar rastes era normal!”, recorda la Sandra Rizza. “I la roba? Sortia caminant com a la mili! Tiesa, tiesa”, afegeix el Jesús Gutiérrez.
Són moltes les anècdotes que podem rememorar d’aquella època: finals dels 70 i dècada dels 80. Ara en parlem amb un to divertit i potser, fins i tot, amb punt d’enyorança. Però el problema era greu. Molt greu. Va crear tensions entre municipis. La indústria comprava aigua d’estraperlo a preus d’or. El govern civil imposava restriccions i al mateix temps feia la vista grossa. La demanda creixia i els recursos hídrics minvaven. La tarifa de l’aigua es disparava. I la gent n’estava fins als nassos de pagar més per una aigua que no es podia ni beure.
El 1976 marca l’inici de la crisi. Va ser llavors quan es van fer evidents de veritat els problemes en l’abastament d’aigua. Els pous que subministraven Tarragona estaven salinitzats. Havien estat sobrexplotats durant massa anys. El nivell freàtic havia baixat tant que es filtrava l’aigua de mar. A més, aquell estiu van aparèixer hidrocarburs al pou del Viver, entre els dos ponts del Francolí. Tot indicava que aquell episodi de contaminació era una conseqüència retardada dels bombardejos als dipòsits de Campsa durant la Guerra Civil. El pou Viver es va haver de tancar. Tarragona es quedava així sense un 20% dels seus recursos hídrics.
La salinització dels pous de Tarragona ens parla d’una època de creixement incontrolat, en què la planificació territorial era una quimera. En 35 anys la població es va multiplicar per tres. El 1940 Tarragona tenia 35.000 habitants. El 1975 s’havien superat els 100.000. L’explosió demogràfica es va iniciar el 1956, amb la construcció de la Laboral. També aquell any una gelada memorable va acabar amb moltes explotacions agrícoles. Els terrenys es reconvertiren en sòl industrial. És l’època en què naixeren els barris de Ponent. El primer, Torreforta i ben aviat Bonavista.
El creixement demogràfic i la implantació de la química anaven de la mà. Als anys 60 es començà a crear el que avui és el pol industrial més important del sud d’Europa. La ciutat, però, va pagar un peatge car. “La gran indústria va néixer i créixer en una època que no se li exigien mesures correctores mediambientals”, relata Josep Maria Recasens en el llibre L’aigua a Tarragona. La contaminació era una part de la problemàtica. L’altre era la creixent demanda d’aigua per a usos industrials. Si la població es va multiplicar per 3 en 35 anys, el consum d’aigua ho va fer per 5.
El 1960 es començava a perfilar el problema. L’aigua que es gastava a Tarragona superava la que s’extreia de la mina de l’Arquebisbe i el pou Franquès. Però els estudis de l’Instituto Geológico y Minero de España certificaven que encara hi havia marge de maniobra. No hi havia perill a no ser que la captació augmentés de manera desorbitada.
El 1970 es van començar a veure les orelles del llop. L’IGME va dir que calia prendre mesures per evitar que es trenqués l’equilibri entre els aqüífers i les marismes. El Ministerio de Industria va delimitar un perímetre de protecció del Gaià a la Pineda. No es podien fer noves extraccions sense permís. Però de permisos se’n donaven. I el problema, latent, no va tardar a esclatar. El 1977 s’havia trobat aigua salada fins a cinc quilòmetres de la costa.
(…)
Durant aquest temps, els aqüífers s’han anat regenerant. I no s’ha arribat a gastar tota la concessió de l’Ebre. Però no es pot abaixar la guàrdia. A la porta hi ha grans projectes com Barcelona World. El professor de Geografia de la URV, Jordi Blay, lamenta que no s’hagi fet cap estudi acurat sobre l’aigua que necessitarà. “S’ha parlat molt de dades macroeconòmiques, però poc de l’impacte sobre el territori.”. Blay també ens recorda que tard o d’hora l’Ebre hauria de recuperar l’aigua que ara ens envia. “Encara que sigui aigua sobrant dels canals de reg, aquesta aigua estaria millor baixant pel riu si volem mantenir l’equilibri del Delta”.
El problema de l’aigua està resolt, però potser no tant com ens pensem.
(…)
Aquest és un fragment del reportatge que vam publicar al número 4 de la revista FET a TARRAGONA, editat el passat mes de març. Si hi esteu interessats en llegir-lo sencer, podeu contactar amb nosaltres a través de l’adreça: redaccio@fetatarragona.cat
