Hi ha un ampli consens entre els físics teòrics. Viatjar en el temps només és possible en una direcció: cap endavant. Però la imaginació és més forta que les lleis de la física i, si ens deixem anar, podem viatjar tan enrere com vulguem. I si tenim uns bons guies, com la gent de Thaleia, millor.
En Marcus Vitrubius ens rep a les portes del circ de Tarraco. Ell és l’arquitecte que l’ha construït i es disposa a ensenyar-nos-el com qui fa una visita d’obres. Tan fa que ara, al segle XXI, només en veiem la capçalera. Amb les seves paraules i la seva toga impecable, ens trasllada dos mil anys enrere, a l’època de l’emperador Domicià, a finals del s I dC.
El circ ja no són només quatre pedres amuntegades sense sentit, amagades darrera el poc que queda de la Muralleta medieval. És un edifici magne. Un coliseu dedicat a les curses de cavalls amb una pista que fa més de 290 metres de llarg. Cinquanta-set arcs de mig punt conformen la façana sud, l’única visible. Cadascun d’ells fa set metres d’amplada. Una escenografia pensada per deixar sense alè els ciutadans de Tarraco. I també als visitants. Com nosaltres.
“Ja teniu fitxa? A quina família pertanyeu?” ens pregunta Aurelius. Vol saber si estem autoritzats a ser dins del circ i si tenim clar on haurem de seure. Tot depèn del nostre estatus. “Dius que sou patricis? No, vosaltres no sou d’aquí. Segur que acabeu d’arribar al port amb una trirreme. Deveu ser de Barcino. Ens tenen molta enveja, com que som la capital!”. Nosaltres riem. És clar que vestits com anem, devem semblar bàrbars als ulls dels nostres il·lustres guies romans. Potser ens hauríem d’haver posat una toga. Desentonaríem menys.
Davant les escales principals d’accés a les grades enscreuem amb un grup de vigiles. “Prudència”, ens recomana en Marcus Vitrubius, “més val no fer-los enfadar”. Els vigiles fan de bombers, però també tenen atribuïdes funcions policials. Poc a poc ens endinsem a les entranyes del circ. A les voltes que en sustenten la graderia i en conformen l’estructura. Estan plagades de vida. Són un formiguer. Els negocis legals, i il·legals hi floreixen. No és estrany. Per les grans ocasions, al circ s’hi poden arribar a encabir 25.000 espectadors. Actualment Tarragona no té cap recinte tan gran… Ens topem amb apostadors. Un d’ells s’ho vol jugar tot per Eutyches, el jove auriga de Tarraco, i demana el favor d’una bruixa. La broma li costa sis denaris. A més haurà d’enterrar la tauleta de plom que li farà de talismà a l’arena. I sense que ningú el vegi. Marcus Vitubrius se’n riu.
Els ànims estan encesos. És un gran dia. La cursa es preveu emocionant. I, fins i tot, en trobem un, que arruïnat amb les apostes, està disposat a jugar-se la dona. No falta gaire estona perquè l’edil de Tarraco surti a l’arena presidint la comitiva que donarà inici als jocs. Ens el trobem acompanyat de tota la seva família. Ell paga la festa. Fa dos mil anys es feia així. Els que manaven pagaven el que convenia, des de les festes a les obres públiques, per tenir contenta la gent i aconseguir els seus favors. Evidentment en devien treure rèdit, però apostaven fort.
Les prostitutes també fan la viu-viu entre les voltes del circ. Semblen disposades a fer un treball ràpid i per pocs diners. Segur que n’hi ha de més cares en algun recinte que encara no hem descobert. Seqvere me, diuen el seus passos i adverteixen: “Compte amb les mans. Qui toca paga”. Una venedora de souvenirs ens ofereix els seus productes. Té teles de seda. Prefereixo no saber-ne el preu. Segur que estan fora del meu abast… Una patrícia picarona ens diu que ella ve al circ a disfrutar dels cossos dels genets. “Es poden comprar els favors sexuals dels atletes”, ens confessa. El to és conspirador i el somriure té tota la picardia de qui ha provat els plaers de la carn.
De fet, ens trobem amb un grup de gladiadors entrenant que està de bon veure. L’amfiteatre encara no existeix i en ocasions especial el circ també s’utilitza per fer espectacles de lluita. Les parelles entrenen amb forces equilibrades i espases de fusta, les rudis. El seu entrenador ens explica que són uns privilegiats. “Mengen tres cops al dia i tenen els millors metges”, ens diu. Segurament no es poden queixar. S’exposen a la mort. Però tots hi estem exposats, al cap i a la fi.
Seguint els passos de Vitrubius, accedim a un espai vedat al públic: la volta llarga, a la banda nord del circ. El noble arquitecte ens confessa que ja se la va trobar feta i la va aprofitar per bastir la carcassa del seu coliseu. És un magatzem i també l’espai on es preparen i concentren els aurigues abans de sortir a la pista. No és estrany, doncs, que ens trobem Eutyches, vestint-se per a la cursa. Proteccions a les cames, les regnes lligades al cos i un ganivet a mà per tallar-les en cas d’accident. Correrà amb la facció blava. Han apostat fort per ell.
“Què fa tota aquesta gent aquí?? Au aire, fora!!. No veieu que m’hi jugo tot el patrimoni?”. De mala manera ens fan fora d’una taberna clandestina, on quatre homes juguen i beuen. I acaba la nostra visita. Durant una hora hem viscut al segle I dC. No hem vulnerat cap llei de la física. Només ens hem deixat guiar pel Marcus Vitrubius i la màgia de la resta de gent de Thaleia.
De regressions al passat se’n poden fer moltes a Tarragona gràcies a iniciatives com el cicle Història Viva. Ara ens acostem al final de la tercera edició. Encara és una iniciativa modesta, que arriba a un públic reduït. Però tot és qüestió de temps. Els viatges al passat van prenent força a Tarragona.
