D’Escòcia aquestes setmanes n’hem après que es poden fer consultes per demanar la independència d’una nació de forma legal i que pot guanyar el NO i no passar absolutament res que pugui alterar l’ordre establert.
Escòcia i el Regne Unit ens han ensenyat que es poden fer campanyes per a dues opcions molt llunyanes i defensar arguments oposats deixant que la gent s’expressi lliurament per saber sobre el terreny quin és el resultat final.
Les illes britàniques no són només un referent per a la democràcia europea sinó també una icona futbolística per als més puristes d’aquest esport. Amb tota seguretat la Premier League anglesa és ara per ara la lliga més seguida a tot el món, una de les més igualades i una de les poques on encara en molts camps es respira aquell ambient de futbol d’abans. Una lliga on juguen equips gal·lesos com el Swansea o el Cardiff City tot i tenir lliga i selecció nacional pròpies del País de Gal·les. Cert és que els “petrodòlars” han arribat fa temps al “Football”, però tot i aquesta arribada massiva de capital estranger, han aconseguit mantenir aquella essència més pura que dóna un toc característic i indiscutiblement genuí a les lligues del Regne Unit.
És allò del romanticisme del futbol, d’un punt de color antic, de pantalons curts, bigotis, gespa cremada, tribunes de fusta o bufandes amb olor de naftalina.
Aquest romanticisme portat al terreny de joc esdevé una filosofia de joc obert, ofensiu i sense mirar enrere; un futbol poc poruc i amb una gran dosi de cor. És un estil per als atrevits, per a aquells que, com a Vicente Moreno, els agrada aquest esport i es declaren obertament “malalts” de futbol.
TOT ES TRANSFORMA
El tècnic valencià ha aconseguit fins ara transportar al camp la seva passió i la intensitat que massa cops manca en el futbol actual. El Nàstic ha enlluernat amb determinades pinzellades en aquesta arrencada de lliga. Els grana en els seus partits com a local davant de Sant Andreu, Badalona i Hércules han aconseguit ensenyar grans actuacions, només malmeses per la manca d’encert en els metres finals que han deixat sense premi als tarragonins.
El futbol vistós, el ritme ascendent, la pressió asfixiant i algunes perles de cara a la galeria han servit de poc a l’hora de mirar la classificació. Dos punts sumats de nou possibles en tres partits no han convençut al Nou Estadi.
Però, com Doctor Jekyll i Mister Hyde, els grana canvien de rol quan marxen lluny de Tarragona. Els de Vicente Moreno han sumat fins ara nou punts de nou jugant com a foranis. Tres gols de David Rocha, un migcentre tot terreny, han servit per guanyar, guanyar i guanyar.
Han avorrit, han especulat, han renunciat a l’estil propi, han patit, s’han encomanat a Sant Rocha i han sumat.
No només això sinó que, fent un cop d’ull a la classificació, l’equip s’aguanta amb punts de play-off gràcies a les victòries sumades lògicament com a foranis. Fet anecdòtic a aquestes alçades de temporada, però en cap de les dues últimes temporades a segona B el Nàstic havia aconseguit situar-se cinquè i tenir els mateixos punts que els equips de la zona de fase d’ascens.
La mala experiència de l’última temporada jugant com a visitants ha fet canviar el “xip” i està fent que el Nàstic abandoni les seves arrels clàssiques, aquelles que agraden als romàntics, i opti per una adaptació al medi en constant canvi, digne dels racionalistes més capacitats.
“Aquest any som més pràctics i menys romàntics”, afirmava Vicente Moreno a l’acabar el partit davant del Mestalla i després de decidir l’encontre ja en temps de descompte.
La feina ara del de Massanassa és aconseguir trobar la barreja perfecta entre el romanticisme i la practicitat, entre el futbol Fet a Tarragona i un Catenaccio ben entès, el de la Itàlia dels bons temps, el del futbol pràctic de l’Alemanya de sempre, aquell que va fer que el Milan de Sacchi marqués una època al continent, aquell que va convertir en mite al Nottingham Forest de Clough.
