Reconec que els anys vuitanta per algunes coses van fer molt mal.
El Live is Life sona pel vídeo marcador del Camp d’Esports de Lleida just abans del partit.
La música no se sent sola, va acompanyada d’un d’aquells muntatges genials que ja han quedat gravats a la memòria de tots els que algun dia, quan siguem grans, direm que el vam veure jugar. L’escalfament de Diego Armando Maradona a la gespa del Sao Paolo seguint l’èxit dels Opus (un d’aquells grups One hit wonders de la vida), totalment aliè al que els Ferrara, Alemao, Careca etc. feien al seu costat abans de començar l’encontre.
La genialitat de l’argentí amb les botes descordades i aquell aspecte descuidat no deixa de sorprendre encara que faci trenta anys d’aquell partit a Nàpols.
Quan es va acabar el partit al Camp d’Esports, vaig entendre que el vídeo va passar-se pel marcador perquè aquell que havia pagat l’entrada i havia arribat aviat pogués dir que havia vist algun tipus d’espectacle amb una pilota i sobre alguna gespa.
A Lleida, que tot i la coincidència de colors no és aquell Napoli del Diego, segurament l’estat del terreny de joc no va ajudar a que el futbol fos lluït, potser el dia per tornar al llit que va tenir el Nàstic també va col·laborar-hi, potser dos plantejaments més pensats per salvar un punt que per guanyar van acabar de fer la feina.
TARDA DE BADALL I MIGDIADA
Ni l’estadi, ni el compàs marcat per les aficions van aconseguir alegrar un tempo poc alegre i que va treure a la llum les encara carències d’uns i altres. Només les virtuts de Manu Reina van brillar en moments puntuals de la primera part, quan el porter grana va aconseguir mantenir la porteria a zero i consolidar-se com a Zamora de la categoria.
A la grada el que va ser tècnic grana, Joan Carles Oliva, pren apunts que ves a saber si podrà aplicar d’ aquí no massa en algun equip de les illes britàniques. Entre els aficionats algun badall de migdiada, no cal oblidar que el partit es va jugar en hora estranya, en aquella en que Luis Eduardo Aute espera després de veure com James Dean tirava pedres a una casa blanca a l’Est de l’Eden.
Un Vicente Moreno actiu a la banda no aconsegueix que en cap moment l’equip sigui ni l’ombra d’aquell Nàstic que demostra a casa que sap jugar una estona llarga a futbol. El partit té una estranya sensació que encara no havíem experimentat aquesta temporada. La percepció de no tenir controlat el que passa al terreny de joc per un Nàstic amb menys empeta i amb joc massa horitzontal.
Un rebuig horrorós acaba de confirmar que la ratxa lluny de Tarragona no seria eterna i un gol d’Albistegui li acaba donant els tres punts a un Lleida que va començar amb les dues últimes promeses del planter grana a la banqueta.
Expliquen els que en saben d’això del futbol que les derrotes molts cops donen més lliçons que les victòries i que treuen a relluir allò que segueix mancant en un equip.
Lleida és la primera bufetada fora de casa, on fins ara el Nàstic havia sobreviscut a base de gols al darrer minut i de tenir els partits adormits durant bona part de l’encontre.
És cert també que les derrotes acostumen a fer sortir als 10.000 entrenadors que estem pendents del Nàstic.
“Que si s’ha de jugar amb un nou estàtic. Que si no fem servir les bandes. Que manca algú que organitzi el joc al mig del camp. Que els canvis no han estat encertats…” podeu buscar l’argument que vulgueu o el que més us convenci que per això és futbol. El que a ningú se li escapa és que aquest Nàstic segueix negat de cara a porta i que a hores d’ara i amb només vuit jornades, això sí, els grana ja són l’equip menys golejador del grup, amb només sis gols, empatats amb Olot i VillarrealB.
La solució a la manca de gol l’haurà de seguir buscant Vicente Moreno i si en dues setmanes consecutives el Nàstic ha estat capaç de trencar dues ratxes jugant com a local i com a visitant, per què no pensar que davant l’Olot toca canviar la dinàmica del gol. I és que en això del futbol com a la vida res és etern.
