Diuen que ni els escuts ni la història fan guanyar partits. Ni tan sols els títols o els currículums esportius ajuden. Molts cops ni la trajectòria en una mateixa temporada pot servir com a referent en un derbi, un d’aquells partits que no saps com ni de quina manera però poden canviar de cop i volta a un equip.
Tinc fresc a la memòria encara aquells dos punts que es van escapar del Nou Estadi la temporada passada a l’estil “tamudazo” i per molts anys que passin em seguirà rondant pel cap un tros de gol de Félix Prieto que ens va regalar carbó una freda nit de reis al Baix Camp.
Els darrers anys, el Reus però s’agafa al derbi com al seu partit de l’any, com aquell encontre on no es pot fallar i que pot salvar una campanya. El Nàstic sap que la seva batalla és a llarg termini i que l’objectiu no és el Reus si no l’ascens.
Segurament aquest extra de responsabilitats amb sobredosi de motivació acostuma a passar factura a un Reus que pateix d’un excés de complexe d’equip petit quan segurament per pressupost i plantilla aquest cop no ho era.
Crec però també que més enllà dels demèrits que el meu bon amic “ganxet emmascarat” s’ha encarregat de remarcar, hem de buscar els mèrits, que en són uns quants, del Nàstic.
Per primer cop els grana han repetit onze després de nou jornades, un onze que comença a tenir aquell engranatge d’equip solvent i que té recanvis de moltes garanties a la banqueta.
Sembla que Vicente Moreno ha fet encaixar aquelles peces que li reclamàvem no fa massa i el trencaclosques queda que ni fet a mida.
Com si fos aquell pastís amb quaranta espelmes que ha bufat l’entrenador del Nàstic aquest diumenge. Que demani un desig, que demani un desig…
Desig a banda, d’un míster eufòric, el cert és que el de Massanassa segueix convencent per l’energia que desprèn, abans, durant i després dels partits. Sense voler deixar-me portar massa per l’eufòria i si el futbol fos un esport normal, el Nàstic hauria trobat entrenador per uns quants anys. Vicente Moreno té arguments per a ser un d’aquells tècnics que marquen cicles. Com sempre passa però, només seran els resultats i les urgències els que decidiran el seu futur.
Els gols de Jean Luc (per fí) i de Rayco (0 a 2) han servit per, com ha dit el mateix Moreno, fer justícia a un partit on el Nàstic ha estat superior en pràcticament tots els aspectes del joc.
Els grana han donat aquell cop damunt la taula d’equip que ha d’aspirar a tot aquesta campanya. Un cop d’autoritat a casa de l’etern rival, fent el millor partit com a visitants fins ara i consolidant-se com el millor forani del grup III de la segona B, amb dotze punts sumats dels quinze possibles.
No han faltat els càntics cap a l’etern rival, ni les pancartes d’Orgull Grana fent referència a l’atracament de les entrades, ni els Febre Grana del Vendrell, ni una fanzone amb inflables, ni la bufanda vermella de Josep Maria Andreu (aquesta avui no podia faltar), tot ha estat l’envolcall perfecte del millor regal possible per algú que ha entrat a la dècada dels quaranta.
Per cert, sabeu quants anys tenia Luis César (3 maig del 1966) quant va pujar al Nàstic a primera (3 juny 2006) ? I quants Jordi Vinyals (24 novembre del 1963) l’any que puja al Nàstic a segona A (27 juny del 2004)? Ells han estat els dos darrers entrenadors que han aconseguit un ascens amb el Nàstic.
Com canten els Depeche Mode, a gaudir del silenci de l’afició roig-i-negra que aquest any no ha cantat allò del “no pujareu” que tanta gràcia li va fer al Ganxet que em deu un vermut.
Per molts anys mister.
