Advertisement
Carregant ...

Martí i Franquès, un pioner de la ciència

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Jaume Martell es posa a la pell d'Antoni Martí i Franquès

Jaume Martell es posa a la pell d’Antoni Martí i Franquès

La proporció de l’oxigen en l’aire atmosfèric és constant. Del 21%.No ho va determinar pas Joseph Priesltey un dels pioners de la química pneumàtica, la química de l’aire. Ni el famós Lavoisier, considerat el pare de la química moderna, el propulsor de la nomenclatura dels elements i el primer en sintetitzar l’aigua. No. Va ser un tarragoní. O si voleu ser més precisos un altafullenc de naixement i tarragoni d’adopció: Antoni Martí i Franquès.

“Si fos francès o anglès Martí i Franquès seria considerat una mena d’heroi nacional, una figura de referència”. Qui ho diu és Jaume Martell, un enginyer i antropòleg de Santa Coloma de Queralt que fa uns anys va emprendre el repte de posar-se a la pell d’aquest pioner de la química catalana. Ho va fer en col·laboració amb l’agència Itinere, que actualment inclou al seu catàleg una visita teatralitzada per Tarragona, seguint les petjades de Martí i Franquès. Aquest novembre, la visita s’oferirà de manera gratuïta a grups d’estudiants de secundària. Es tracta d’una de les activitats de la Setmana de la Ciència, patrocinades per la Universitat Rovira i Virgili.

Retrat de l'insigne Antoni Martí i Franquès

Retrat de l’insigne Antoni Martí i Franquès

L’objectiu és descobrir la ciutat des d’una nova perspectiva i al mateix temps donar a conèixer un personatge injustament oblidat. No és que Martí i Franquès no hagi rebut reconeixements. El seu és un dels busts que presideix la façana de l’ajuntament de Tarragona. Hi ha un institut que porta el seu nom. Al costat, un monument que el rememora. I al passeig de l’escullera una placa recorda que va participar en l’expedició per determinar la llargada del quart de meridià. Una tasca titànica per l’època i que havia de servir per establir la longitud del metre. Oh, no us penséssiu pas que el metre ve de l’antigor. És fruit de la Il·lustració i la Revolució Francesa. Una convenció que es va adoptar per unificar la infinitat d’unitats de mesura que hi havia a l’època. I un tarragoní va participar en la tasca. Què us sembla?

Antoni Martí i Franquès era un gran terratinent. El major productor de cànem de Catalunya. També tenia oliveres i garrofers i va impulsar la indústria de filats i teixits fins de cotó. Podríem dir que estava podrit de diners. Però, el més important és que era una ànima inquieta i que els ensenyaments aristotèlics que havia adquirit a la universitat de Cervera li semblaven completament passats de moda. “Cal experimentar i deixar enrere l’escolàstica”, podria ser el seu lema.

Martí i Franquès va viure a cavall dels segles XVIII i XIX. Una època en què florien nous paradigmes. L’alquímia, la transmutació de la matèria, anava quedant enrere. En el seu lloc, amb instruments cada cop més precisos, s’anaven assentant les bases de la química moderna. Aristòtil havia establert que totes les coses d’aquest món estaven formades per terra, aigua, foc i aire. La teoria dels quatre elements va perviure prop de dos mil·lennis. Però al segle XVIII ja feia temps que els filòsofs naturals havien observat que no hi havia un únic tipus de terra. I a finals de segle els químics pneumàtics van determinar que també hi havia més d’un tipus d’aire. I el més revolucionari: l’aigua no era un element simple. Estava formada per dos aires: l’aire vital (oxigen) i aire inflamable (hidrogen). Lavoisier va ser el primer en demostrar-ho.

Jaume Martell (Martí Franquès) amb un grup de periodistes a la plaça de les Cols

Jaume Martell (Martí Franquès) amb un grup de periodistes a la plaça de les Cols

Antoni Martí i Franquès no era aliè a tots aquests nous descobriments. Era un cul inquiet. I estava subscrit a les principals revistes científiques de l’època. A més, va fundar la Societat d’Amics del País de Tarragona i era membre de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona. En aquella època l’acadèmia encara era una institució jove, s’havia fundat el 1764, però ja era l’eix central de la nova activitat científica al país. Va ser allí, on Marti Franquès va presentar el seu estudi sobre la composició de l’aire atmosfèric. Hi establia que l’aire vital, l’oxigen, representava un 21% del total. I que aquesta proporció era constant. D’aquesta manera, corregia els càlculs que anteriorment havien fet Priestley i Lavoisier. El seu article va ser publicat arreu d’Europa. Però va trigar uns anys. Potser Lavoisier, que va ser guillotinat per la revolució, ja no va ser a temps de veure-ho!!!

O potser si que se’n va assabentar que un tarragoní li esmenava la plana! Perquè Martí i Franquès mantenia correspondència amb notables investigadors d’arreu d’Europa. Aquests contactes van ser el que el portaren a participar en les expedicions que es feren a Catalunya per mesurar la longitud del meridià. Els francesos il·lustrats havien determinat que el metre seria la deumilionèsima part del quart d’un meridià. I no un meridià qualsevol: el que passa per París i també per Barcelona. La feinada va ser medir-lo. Calien mesures ajustades i moltes triangulacions. I Martí i Franquès va participar en el projecte, capitanejat per Pierre-François André Mechain. Fins i tot, va acollir els expedicionaris a casa seva el 1803.

la visita guiada també porta a Casa Castellarnau

la visita guiada també porta a Casa Castellarnau

Casa seva. Al número 8 del carrer Santa Anna. Sí. Allí on ara hi ha el Museu d’Art Modern. Allí, en aquell palauet, Martí i Franquès tenia el seu laboratori particular. En aquella època la ciència encara no s’havia institucionalitzat. Els notables il·lustrats, com el nostre protagonista, la practicaven en la intimitat de casa seva. Allí, al carrer Santa Anna, Martí i Franquès hi feia els experiments, hi escrivia les seves notes i hi desava gelosament el seu herbolari i col·lecció de geologia. Una part important del material es conserva a l’Arxiu de Tarragona. Però bona part de les notes manuscrites es van cremar durant el setge de la Guerra del Francès. El nostre heroi també es va allistar per lluitar contra les tropes napoleòniques i va ser ferit en l’’atac de la ciutat.

Aquest era un exemple més del seu compromís social, que el portaren a reclamar la construcció de la carretera de Valls. Era el 1817. I les seves reivindicacions recorden molt, potser massa, les actuals de l’A-27. “Cal una carretera prou ample per als carros, per garantir el transport de mercaderies amb Valls, Montblanc i Lleida. A Europa ja ho estan fent. És el progrés!”, vindria a dir. Uns anys més tard, el 1822 també s’embarcà en la lluita pel restabliment de la universitat a Tarragona. N’hi havia hagut una, però els Borbons les aboliren totes després de la Guerra de Successió. Només van deixar la de Cervera.

Antoni Martí i Franquès va morir el 1832, als 82 anys, una edat molt longeva per l’època. Era el que tenia ser de casa bona i estar ben alimentat. Avui en dia el seu record perviu massa diluït, però gent com Jaume Martell treballen per fer-lo florir. Si munteu un grup podeu requerir les seves guies a Itinere. I si no teniu espera podeu remenar al Youtube. Allí el trobareu, abillat com l’il·lustre científic, reproduint el seu experiment sobre la concentració de l’aire vital. I si encara no en teniu prou, podeu recórrer al llibre Antoni Martí i Franquès, la química de l’aire de Josep Grau.

Final de trajecte al costat del Pretori

Final de trajecte al costat del Pretori


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una resposta a “Martí i Franquès, un pioner de la ciència”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *