Fa vint-i-cinc anys que queia el mur a Berlin, avui Catalunya està cridada a votar en una acció gairebé sense precedents al món i jo em fico a parlar de futbol, d’aquell passatemps per a desconnectar de tot el que ens envolta.
Podríem parlar de futbol o de cinema, de guions repetits i de dies de la marmota que no s’acaben, bucles infinits dels quals sembla que no en sortirem mai.
Les preguntes i les respostes sonen a disc ratllat, a cançó de Jarabe de Palo, sonen a història repetida i segurament tu que estàs llegint això penses que aquest conte ja te l’hem explicat massa vegades.
Com aquell nen que vol escoltar un i altre cop la mateixa història sense canviar ni un punt ni una coma, sense canviar ni tant sols la intensitat amb la què fas les pujades i les baixades de to.
Tot és igual, res es mou, com cantaven els Sopa de Cabra, tot queda igual.
L’entorn pateix una síndrome post Llagostera preocupant on es segueixen mirant amb atenció i jo diria obsessió els resultats de l’equip gironí i es celebren les derrotes dels d’Oriol Alsina com victòries pròpies. De vegades un té la percepció que l’equip tampoc ha superat aquells dies de vi i roses.
Aquell compàs accelerat que ens va portar a guanyar, guanyar i guanyar fins a la trompada final, sembla instal·lat des de l’inici d’aquesta company com si no haguéssim fet net encara.
SENSE SER EL QUÈ SOM
Els grana pateixen en excés quan el rival s’avança i es precipiten i s’acceleren i perden aquella paciència i ho volen fer tot massa de pressa i es parteixen massa sovint i deixen de ser aquell equip treballat amb el segell de Vicente Moreno.
El Nàstic passa de ser un bloc amb personalitat a un conjunt vulnerable que paga massa cars els errors puntuals, aquells que et fan guanyar o perdre un partit.
La veritat és que vist amb certa distància els de Vicente Moreno ho fan quasi tot bé, menys decidir. L’equip selecciona la majoria de cops l’opció equivocada a l’hora de finalitzar les jugades. Els tarragonins pateixen d’una ansietat excessiva si el resultat no va de cara i les ocasions no acaben entrant.
Veig les cares i escolto els comentaris de la plantilla al sortir del vestidor i torno a tenir la sensació de ser Bill Murray i llevar-me cada dia amb la mateixa cançó.
Un cop més Vicente Moreno ha de sortir a dir allò de “Nosaltres ho hem fet tot i …. ha marcat els gols”, aquesta vegada el buit s’ha d’omplir amb el nom d’Espanyol B.
Un Espanyol B que de la mà de Lluis Planagumà s’ha convertit en un equip alegre i d’alt gust per un futbol intens i vertical que l’han portat a dormir líder de la categoria abans de la jornada de diumenge. El dos a zero davant del Nàstic ha reafirmat la voluntat ofensiva d’un filial que si no s’espatlla està cridat a estar lluitant per entrar als play-off.
Potser el viatge de tornada a Tarragona ha servit a la plantilla per a veure gols ni que sigui a la tele de l’autocar i perdre aquesta angoixa que els bloqueja i que els està determinant quan els partits s’encallen.
Avui que tots plegats tenim el dret a decidir ves a saber què, avui que fa vint-i-cinc anys que va caure el mur de Berlín, avui que el temps sembla que es vulgui aturar i assenyalar alguna cosa important, avui toca fer dolça una derrota i agafar-se a la forta personalitat d’un equip que pugui trencar finalment aquesta desesperació per decidir.
