Com les revolucions que marcaven els antics singles de dues cares en els que podies escoltar la cançó de moda i una cara B habitualment només acceptable per a aquells que en sabien de música, amb una cançó que acostumava a ser força poc enganxosa i amb ritmes estranys que no entraven als profans.
33 o 78, mai havia entès com el nivell de les revolucions podien fer sonar aquells discs del tocadiscs del meu pare amb una tonalitat o una altra. Potser era massa petit o potser tampoc m’ho preguntava, però el cert és que aquell botó en forma de palanca feia que el disc sonés com la veu dels barrufets o bé com algú que li costava articular paraules.
Tot era qüestió de seleccionar bé el nombre de revolucions per minut, en cas contrari, aquella música que tenies ganes d’escoltar no sonava de cap manera.
El Nàstic ara mateix es troba en una situació massa semblant a la d’aquells vinils. Costa trobar les revolucions exactes, costa saber seleccionar quan toca accelerar el compàs i quan toca abaixar les pulsacions per relaxar-se.
Els grana segueixen notant en excés un mal d’alçades pronunciat i semblen tenir com un cert pànic (ben entès) a assumir la responsabilitat definitiva i agafar el comandament del grup.
El Nou Estadi se segueix convertint en un autèntic monstre que es repeteix una i altra vegada de forma similar en un malson massa llarg. En aquestes primeres tretze jornades el Nàstic ha deixat escapar 11 punts jugant com a local o el que és el mateix n’ha sumat 10 de 21 possibles. Si només es mirés la classificació dels partits a casa ara mateix els grana serien dotzens a dos punts del descens.
Com que per sort la lliga és aquell invent que et permet guanyar fora el que espatlles a casa, els de Vicente Moreno segueixen sent els millors visitants de la categoria i els dotze punts sumats fora els deixen encara en zona de play-off, quarts a un sol punt del líder.
Un líder que, per cert, és el Reus, sí sí el Reus. Avui costa més encara aixecar-se i no només en veure que el Nàstic no va ser capaç de guanyar a un fluix Saragossa B (2 a 2) sinó perquè fent un cop d’ull a la classificació veus als de Natxo Gonzàlez al més amunt circumstancialment, o no?
LIDERATGE MALEÏT
A hores d’ara i després de sentir discursos diversos a ningú se li escapa que l’objectiu del Nàstic aquesta campanya no és cap altre que el lideratge.
Lideratge que es donaria per bo si s’aconsegueix a final de temporada però que s’espera amb candeletes des de fa jornades. Aquest diumenge el Nàstic ha estat durant 33 minuts líder: des de dos quarts de sis de la tarda, quan Xavi Molina ha marcat el primer gol del partit, fins quan passaven tres minuts de les sis i Diego ha fet un tros de gol per emmarcar i ha deixat el liderat en una anècdota de mitja hora mal comptada.
Per trobar un darrer cop que el Nàstic va ser líder, hem de fer un d’aquells flash backs en el temps dignes de Michael J Fox i el Delorean i anar al 10 de juny del 2006 (jornada 41 temp 2005/06). El Nàstic venia d’assegurar-se l’ascens a Xerès i un empat a casa davant de l’Hércules va situar als de Luis César com a primers de la segona A. Lloc i títol que perdrien en l’última jornada després de perdre a Múrcia per 2 a 0. El Recreativo va acabar sent el campió de la categoria.
Des d’aquell dia fins avui, 33 minuts de lideratratge és l’únic que ha tingut el Nàstic en els vuit anys posteriors. Segurament sona a poc, a res, a uns instants de felicitat excessivament fugaços i lògicament poc gaudits.
Un cop més toca marxar amb la sensació de nova oportunitat perduda, de ser molt aviat i de que els arbitratges ens segueixen torejant al Nou Estadi. El Nàstic de Vicente Moreno s’ha de tornar a reinventar sense perdre una senyal d’identitat pròpia que ha deixat de banda aquesta última jornada i que faria bé en tornar a retrobar.
Ni tothom ha d’estar enamorat de l’equip com fa tres jornades, ni tampoc cal estripar-ho tot per estar tres partits sense guanyar: Ha dit el mister.
Per cert, algú sap on és el metge?
