Surten de casa carregats amb paraigües, impermeables, barrets i bosses negres. Enfilen aquell carrer que normalment fan tot comentant la jugada i que avui només els fa mirar el terra per no ficar el peu en un bassal i arriben a l’estadi amb la clara impressió que avui toca mullar-se.
I tant que es mullaran i ben mullats. Es mullaran només començar el partit per fer sentir la seva veu i per protestar contra els darrers arbitratges.
Segurament no són tants com voldrien i les bosses negres queden amagades o serveixen més per eixugar el seient que no pas per fer-les voleiar, però la xiulada es fa sentir i les pancartes s’alcen als dos gols per deixar més que clar que n’estan fins els “collons”.
Fins els “collons” de tot allò que envolta aquest futbol que no es juga al camp i que tenen la sensació que ha deixat el seu equip sense alguns premis que s’hauria merescut. Aquell futbol que engega partits per no trobar els seus responsables després d’una batalla campal d’uns impresentables que haurien d’estar lluny de les grades.
GOLS DE CENTENARI
Segueix plovent i cada cop més fort al Nou Estadi, “llamps i trons i pedregades” com deia el capità Haddock en els còmics d’Hergé.
El matí recorda més a un quadre de Turner que no pas a un paisatge mediterrani i lògicament l’ambient britànic s’apodera d’un camp que encén els llums a les dotze del migdia.
El no voler generar més angoixa fa que el vídeo marcador no anunciï els gols de la matinal que arriben des de Badalona i que fan que la jornada vagi rodona pels grana.
L’equip ensenya una primera part de les habituals, dominant i assetjant el rival sense massa més a dir, amb aquells clàssics mecanismes que han fet que l’equip de Vicente Moreno hagi escollit una manera molt amable d’anar a buscar els tres punts.
La principal diferència amb altres capítols d’aquesta sèrie és que aquest cop la pilota decideix entrar i de quina manera.
Luismi s’inventa un gol que hagués signat Messi en un llançament de falta directe magistral, i Marcos, ai Marcos, Marcos fa posar dret el Nou Estadi amb un tros de gol (2a0) que recorda aquell de Deus sota l’aiguat del Racing del Ferrol de ja fa uns quants anyets però aquest cop davant l’Eldenc.
El davanter de Pollença trenca la seva sequera i es torna a reivindicar davant d’un públic que, entregat, reconeix l’esforç del 9 grana el dia que juga el seu partit número 100 amb la samarreta del Nàstic.
Vicente Moreno ha tornat a convertir una revolució obligada amb un toc d’atenció per als més habituals i ha demostrat que les teories en això del futbol de vegades es poden portar a la pràctica.
Quan sembla que la tempesta pot anar a pitjor molts cops el riu torna a agafar aquell camí que havia perdut. El cabal es tranquil·litza i la situació es transforma en aquella calma estranya de la que tan poc es gaudeix a Can Nàstic.
Anava a deixar un comentari pensant-me que parlàveu del temps…