Les imatges que et pot arribar a regalar un partit de futbol son infinites, difícils d’explicar i de descriure amb exactitud. Gairebé cada minut del partit tindria una foto diferent i d’aquesta en podríem treure unes dues mil dues-centes vuitanta una mil històries personals dels que eren a la grada del Nou Estadi.
El senyor de la cadira del davant de la cabina des d’on faig el partit, treu de cop una revista, un setmanal dels de diumenge i el comença a comentar amb els companys de cadira que no semblen massa interessats en saber què diu la revista. Una mica més enllà, no gaire, algú xiula els canvis de Vicente Moreno i s’aixeca i tot assenyalant l’entrenador amb cara de pocs amics. N’hi ha que arriben tard i marxen abans (suposo per no trobar cues) i quan Marcos en falla una de molt clara en un un contra un amb el porter visitant, ja tenim els esbufecs combinats amb algun; -ja t’ho deia que aquest any en Marcos no farà gols-.
És tard i la gana ja colla, però encara hi ha qui troba aquell instant per a exclamar que avui era un partit per golejar i que l’equip n’hauria d’haver fet més.
Jo acabo de piular que son colíders i marxava del camp amb la sensació que amb poca cosa ben feta el Nàstic havia tornat a trobar allò que necessitava. Si aquell extraterrestre imaginari baixés crec que no tornaria a entendre res.
Amb números a la mà, el Nàstic ha fet la tercera millor arrencada de lliga a segona B de tota la seva història, només per darrera de les dues de Gonzalvo i ara mateix els grana són tercers a un punt del líder i amb opcions clares de poder acabar la primera volta mamant el grup tercer.
Potser és cert que la segona part el partit ha estat avorridot i que la passivitat del rival en molts moments del partit ens ha encomanat a tots plegats d’una estranya migdiada en horari de vermut.
REVÀLIDA SUPERADA
La gana d’aquest equip ha tornat a quedar demostrada però només saltar a la gespa. Sense potser la revolució esperada per molts i independentment del resultat el Nàstic ha sortit a buscar els tres punts des del primer minut i ha persistit en un intent que li ha acabat regalant el premi del gol ben aviat.
Com una cançó d’hivern d’aquelles que conviden a tenir la llar de foc encesa i a escoltar-la de forma suau i de fons, l’equip s’ha reinventat per enèsima vegada i s’ha tornat a reubicar al partit i a la lliga amb un futbol més pràctic que en altres encontres però amb aquella espurna de geni que permet veure accions com les del primer gol.
Xisco Campos es converteix en Garrincha per uns breus segons i s’inventa una jugada a l’extrem dret que hagués signat el millor Giggs de totes les èpoques. Una imatge més per la col·lecció just el dia que el de Binissalem juga el seu partit número 150 defensant la samarreta grana.
Després la pentinada de Marcos i l’encert de Pablo Mari, que acaba marcant el gol, ja semblen relativament accions senzilles.
Un primer gol que tranquil·litza a quasi tothom i aquella poca empenta del rival ajuden a l’equip de Vicente Moreno a tenir un partit relativament plàcid i sense massa ensurts.
Marcos s’ha inventat ell sol una jugada i un gol (2a0) per acabar de ficar al sac i lligar els tres punts que els grana han tingut assegurats amb una superioritat davant l’Olímpic que de vegades espanta per ser una categoria tant igualada a la classificació.
El Nàstic ha deixat enrere el seu novembre negre particular i ha fet la primera passa per recuperar aquella personalitat que un dia es va deixar en una ventada al País Valencià.
L’ALTRE XISCO VE DE GEÒRGIA
Tbilisi segurament no seria coneguda pel seu futbol, ni pel seu principal club, el Dinamo de Tbilisi, que cada cop que sento el seu nom recordo aquella aventura que va emprendre ja fa uns anys en Iago Aguilar per aquelles terres.
Des de Tbilisi arriba a Tarragona no una jove promesa del futbol georgià sinó un vell roquer dels terrenys de joc de l’estat. Xisco Muñoz es converteix en el primer moviment d’aquest desembre i entra amb la plantilla amb un únic repte; millorar les xifres golejadores de l’equip.
El de Manacor, en procés de penjar les botes des del mes passat, pot ser un d’aquells veterans que aporti aquell punt d’experiència bregadora en moltes batalles i en molts escenaris diferents.
Ex company d’Emilio Viqueira en una etapa al Recreativo, Xisco Muñoz, o l’altre Xisco, com segurament ja el començarà a conèixer l’afició, tindrà a Tarragona molt probablement els seus últims minuts de professional, els seus darrers instants dalt d’un teatre que l’ha vist en grans funcions però que confiem que encara li reservi una darrera aquesta temporada.
