Diuen els que hi entenen que ha arribat el fred que les pròximes hores l’hivern es deixarà notar per fi a bona part del país.
És d’aquells dies de sortir al carrer abrigats i de parlar més del temps que d’una manifestació, d’una cursa o d’un cap de setmana de bricolatge.
Sempre m’ha sorprès amb la contundència i banalitat amb que parlem del temps. Acostuma a ser un bon tema de conversa. Al bar, a la feina, amb els parents, a l’ascensor o fins i tot amb un desconegut amb qui comences a parlar.
Avui més d’un iniciarà aquella xerrada dels dilluns amb un –quin fred que fa o -coi de pluja. D’altres maleiran les mil i una imatges de neu, fred i pluja amb les que ens obsequiaran xarxes socials, diaris i teles.
A Can Nàstic són dies d’eterna primavera de convertir fins i tot un avorrit empat a zero en alguna cosa positiva. Dies de seguir obrint forat amb els rivals directes, dies de vi i roses i d’oblit d’un hivern massa llarg.
Els grana han superat ja el seu personal i avançat hivern, manifestat en un novembre negre, on tot i no ser capaç l’equip d’encadenar resultats massa positius, va saber aguantar a una distància prou prudent com per ser-hi sempre.
El fet de no despenjar-se quan els resultats no acompanyaven ha permès que un cop capgirada la dinàmica el Nàstic sigui aquell líder ferm que es pot permetre fins i tot un empat a res i no patir pel primer lloc.
SOBRE EL TAULELL
Vicente Moreno, en una demostració més de valentia i de voler apostar pels jugadors més ofensius, va renunciar pràcticament a les bandes. Luismi i el debutant a l’onze, Xisco Muñoz, omplien el centre de qualitat però deixàvem el carril massa buit.
L’Hospi tenia collats als laterals grana que no van tenir la facilitat d’altres encontres en aprofitar aquell espai ampli que els deixaven els volants jugant per dins.
Mossa i Gerard, habitualment alfils de la partida, tenien massa feina amb Morgado, Canario i les caigudes a banda de David Haro com per intentar aventures sense un final segur.
A la segona part el “gurú” Vicente Moreno va voler invertir la situació amb l’entrada de Lagojr i Jean Luc que tampoc van saber trobar el racó on situar-se en una incòmode partida d’escacs on les torres mai van enrocar-se.
Kiko Ramírez tenia clar que per sumar al Nou Estadi no s’havia de jugar a futbol perquè en el tu a tu la batalla la tenia perduda. Ja ho va dir Napoleó que els escacs eren un joc imperial i regi. La definició li va com a feta a mida a la partida que havien proposat dos mestres de l’”scouting” malaltís.
En un dels partits més especials de la seva carrera, segur, Ramírez va plantejar l’encontre per a no jugar, un partit d’aquells de decidir-se a cara o creu, on el Nàstic va ser superior però onn qualsevol badada et podia deixar sense cap punt, on qualsevol moviment en fals era l’escac i mat definitiu pels dos millors equips d’aquest últim mes.
A la grada la millor entrada de la temporada per a veure un dels partits amb més poc ritme de l’any. 4312 espectadors que van marxar del camp amb la sensació de seguir parlant del temps i de les prediccions, de núvols i clarianes, de neus i tramuntanes…
Molt be, Quim. Et llegeixo sempre i mágrada veure’t al amp. M’agrada la teva creativitat i el teu punt de vista sempre diferent i creatiu. Aquest any siiiii… m’ho diu la intuició i … les cartes. Sort i que tots ho veiem i ho gaudim . Salutacions
Francina