Béla Guttman va ser entrenador del Benfica a principis dels seixanta. Aquest hongarès d’origen jueu va ser destituït l’any 1962 de l’equip portuguès. Aquell dia Guttman va preveure que els lisboetes no guanyarien cap més final europea en els pròxims 100 anys.
La maledicció de Guttman s’ha recordat a cadascuna de les finals que el Benfica ha anat perdent en aquests cinquanta últims anys en què els vermells mantenen en blanc el número de copes europees que han aixecat.
La de Guttman és només una de les moltes llegendes i estadístiques del món del futbol.
Tocar la copa d’Europa abans de jugar la final diuen que serveix perquè mai ningú que ho hagi fet acabi guanyant el trofeu. Cap futbolista que ha guanyat la pilota d’or l’any abans d’un mundial s’ha acabat emportant el campionat del món.
El Nàstic té la seva llegenda negra personal en un dels camps més antics de l’Estat, el Collao. Els grana només han estat capaços de guanyar un cop en aquest estadi construït l’any 1929.
Ni la bona dinàmica dels grana, ni aquelles sensacions positives que transmet l’equip, ni haver guanyat quatre partit seguits fora de casa han servit per trencar la maledicció d’Alcoi.
MÉS ENLLÀ DEL DUBTE
El més normal després d’una derrota és que equip i entorn s’omplin dels clàssics dubtes. Que les discusions del matí de dilluns vagin sobre l’estil de joc o l’equip inicial.
El Nàstic ha caigut nou jornades després. Els rècords que tots esperàvem per seguir apuntant estadístiques per escriure i parlar tota la setmana han quedat ara oblidats i a Alcoi s’ha mantingut la tradició.
Els de Vicente Moreno han sortit a fer allò que saben fer; dominar i tenir lligat al rival en camp contrari. En cap moment el Nàstic ha fet la sensació que perdia el control del partit, però en un llançament directe de falta els alacantins han trobat la manera de sentenciar l’encontre.
És ben cert que segurament el joc de l’equip tarragoní ha estat mancat de més velocitat i que el ritme horitzontal que marcaven els de Moreno era previsible i senzill de defensar per un equip que amb poca cosa ha aguantat un resultat que s’ha trobat.
La derrota però deixa aquella sensació agredolça que deixa qualsevol partit perdut. Aquella que Vicente Moreno no vol sentir ni jugant al Parxís amb els seus fills, aquella de cara llarga i de tornar recordant un i altre cop les ocasions errades i sobretot aquella rematada d’Azkorra.
El davanter basc té totes les butlletes per ser l’ase dels cops d’aquests pròxims dies.
El Nàstic necessita ara pair la derrota de la mateixa manera que s’havia acostumat a conviure amb la victòria.
Agafant les paraules de Vicente Moreno, tornarem a buscar el “com” de tot plegat i ens quedarem amb la forma més enllà del fons.
Els grana han cedit en un partit on mai han perdut aquell esperit d’anar a buscar els tres punts. El desencert individual en algunes ocasions i la poca precisió en els darrers metres han ajudat a que l’equip no hagi assumit el canvi de plantejament proposat sobre la gespa com calia.
Els de Moreno han estat massa previsibles en l’execució i poc solidaris en les ajudes necessàries per desencallar un partit com aquest.
La derrota és relativament dolça pel marge que manté l’equip, pel crèdit que s’ha guanyat aquest bloc i per la manera com s’ha caigut.
Els grana, però, han d’apuntar el capítol d’Alcoi en aquell costat de la llibreta on encara queda algun deure per fer i buscar les solucions més correctes per intentar dissimular aquells petits defectes que en moments puntuals ensenya un equip ple de virtuts.
I és que de vegades com ja deia l’Ovidi, Va com va.
“Si jo no en tinc per mi, si tu no en tens mai prou”
