Sona aquella rumba tarragonina a la megafonia i un pot de fum vermell, molt vermell, surt de darrere del gol de mar, com donant la benvinguda a l’infern.
Cintes blanques preparades i una senyera immensa de Tarragona al costat d’una pancarta que sorgeix de l’oblit amb un “Tornarem” gegant reben els futbolistes.
Un nus a l’estómac, un got a la mà i aquell somriure d’estar davant d’un tros de partit que està molt per sobre del que la categoria marca.
Un Nàstic Lleida de la jornada vint-i-set té tots els ingredients necessaris per a recordar a velles rivalitats de quan els “blues” eren els equips de les esglésies angleses i els “reds” els treballadors. D’aquells dels inicis del futbol quan tot devia ser força més natural que ara.
No hi ha càntic que no arribi, no hi ha amparito que entonada a pulmó no soni diferent, ni braços en moviment dels jugadors que no rebin la resposta d’una afició entregada a l’equip dels registres impossibles.
Com deia Manolo: “Hem llençat la porta a terra”. El Nàstic ho fa per recuperar allò del, com ja va cantar el de Bigastro fa uns quants anys, “Ja estem aquí”.
Josep Maria Andreu aprofita per a enviar un missatge a les xarxes i en poques hores té més de 300 m’agrades d’una afició que veu en el president grana el cap visible de la resurrecció.
Just el dia que el club bufava espelmes, 129 per ser exactes, el regal de la festa sorpresa no podia ser millor.
QUAN EL “COM” ÉS SECUNDARI
El Nàstic segurament no ha fet el millor partit d’aquesta temporada però d’això ningú se’n recordarà quan les hores només deixin una classificació.
Els grana han estat espessos i només en moments puntuals del partit han demostrat aquell futbol a què ens tenen acostumats aquesta campanya.
L’equip no ha trobat en cap moment el seu mig del camp i l’habitual precisió s’ha transformat en nervis més típics d’alçades més avançades de temporada.
Les bandes han estat inexistents i un partit amb lletres grans de Marcos i dels quatre de darrere ha servit perquè l’equip quan ho ha necessitat hagi trobat els referents necessaris per a ser, amb comptagotes, ell mateix.
Amb aquell esperit competitiu que els ha inculcat Vicente Moreno, la cosigna era clara; “Prohibit fallar”.
Aquesta campanya les lliçons havien arribat més en format d’estil que no pas en format passional. Davant del Lleida fins i tot això ha estat diferent.
Tot allò que molts cops es prioritza i es capitalitza de forma definitiva ha quedat en un segon pla per entendre que tocava saber patir. Que el famós “com” el deixaríem aparcat per uns 90 minuts per agafar-nos a aquell esperit més resultadista que tots portem dins.
El Nàstic ha gestionat a la perfecció l’última derrota i ha fet normals les fins a sis baixes que acumulava.
L’estratègia ha tornat de decidir i el cap de Pablo Marí ha servit per fer embogir a bona part dels 7541 aficionats del Nou Estadi.
El moviment constant de les variables serveix però per veure que en essència res no canvia. Els de Vicente Moreno segueixen escalant revolts i llençant portes a terra d’un laberint de pendent pronunciada que han de superar per a aconseguir un objectiu que aquest any, no es pot deixar escapar.
