Qui no ha jugat mai a un joc de taula? Qui no ha fet mai aquella partida que no s’acaba mai de Monopoli, Trivial, Catan o Risk que s’ha de deixar a mitges i on autèntics professionals de la matèria tenen estudiats tots els moviments a la perfecció?
Us he de confessar que qui escriu cada setmana aquestes línies és més de Subbuteo. El Subbuteo és un joc per malalts de futbol, per detallistes (aquí patia), per bojos de l’estratègia i la tàctica i pels qui ens agrada que les partides s’acabin.
En un taulell i un tapet verd, la gespa sempre està en perfectes condicions, dibuixes el teu equip amb uns jugadors de plàstic rígid i més petits que una pilota desproporcionada que ajuda, però, a que el joc sigui ràpid i vistós.
Us he de dir que hi he vist celebrar gols com si fos el d’un ascens i que hi he presenciat autèntiques emprenyades per una jugada polèmica.
M’imagino a Vicente Moreno en una partida de Subbuteo fent el que sigui per guanyar, i el cap em transporta perversament a Olot.
Potser són les porteries, força semblants a aquelles que et van amb la caixa original d’aquest joc, o potser l’ambient retro del camp que et fa pensar més en un camp anglès de principis dels 80 que no pas en un estadi actual.
Qui sap, potser són els gols d’estratègia, aquell repertori de córners amb mans alçades per marcar jugades preparades al “Baines Lab” que han decidit un dels partits més avorrits de la temporada.
ELS CÓRNERS D’OLOT
Sota la mirada del volcà de Montsacopa (Sant Francesc) i després d’escoltar un dels millors himnes de la categoria, el Nàstic ha posat en “mode on” una nova manera de gestionar el partit. Recordant a les èpoques de César Ferrando, els grana han decidit fer el “partit llarg”, habitualment sinònim de badall i migdiada.
Dos gols en vuit minuts en dos llançaments de cantonada, un de l’Olot (German) i l’empat del Garrincha de Binissalem (Xisco Campos), obrien un encontre que s’ha apagat per complet i que només ha deixat un brot d’inspiració en un altre córner on Marc Martínez ha fet mig gol olímpic i Rayco l’ha ficat dins.
La bogeria del “Guerroro Guanche” (Rayco) en la celebració amb el públic grana donava fe de la importància dels tres punts sumats a la Garrotxa.
Els de Vicente Moreno han donat una nova lliçó de gestió del partit i Manolo Reina ha tornat a treure aquella parada que salva tres punts. És el guió habitual d’una victòria fora de casa i ja en van nou.
L’Amparito ha sonat amb aquella força de quan s’acosten les jornades decisives i la grada de color grana ha tornat amb el somriure tradicional cap a Tarragona, pensant ja en el derbi de diumenge davant del Reus i fins i tot en quin rival els agradaria pel play-off.
Quan els adjectius s’acaben i les cròniques comencen a tenir aquella monotonia agradable d’explicar victòria rere victòria, Vicente Moreno segueix tocant de peus a terra. Ni un gest més elevat que l’altre, ni una paraula que pugui desfermar cap tipus d’eufòria, ni un error descontrolat en un discurs mil·limètricament estudiat.
El Nàstic està en aquell moment en què només toca persistir en un full de ruta ben elaborat que, si no troba una pedra massa gran, ha de portar l’equip a complir amb el primer objectiu marcat de la temporada, quedar primers de grup.
