La història del Nàstic, com la de quasi qualsevol club de futbol, està marcada de clars i ombres i de muntanyes russes d’aquelles de fira de fa uns anys. Aquelles a les que el vent feia bellugar cap a un o altre costat amb la mateixa facilitat que la vagoneta lliscava pels raïls i es precipitava a un final segur.
Diu un anunci que tot allò que baixa ha de pujar i la música que reclama el Dj Manolo Martínez parla d’una nit que et fa bellugar. És tot qüestió de moviment, de seguir un trajecte que sembla marcat però que encara ha de deixar moltes estacions prèvies pel camí.
El derbi ha marcat un punt i seguit en el frec a frec que el Nàstic manté amb el Lleida pel primer lloc. Era un d’aquells partits on el tòpic diria que els tarragonins hi tenien molt a perdre i poc a guanyar. Però un derbi és un derbi i guanyar al Reus i en la situació en la que arribava són més que tres simples punts en joc.
TOT FET EN 8 MINUTS
El guió del partit ha semblat fet a mida per patir i patir i seguir patint: un gol aviat (min. 8) de Pablo Marí a la sortida d’un córner (Baines Lab), i a defensar el resultat favorable la resta del partit. Com amb aquella sensació d’haver fet la feina l’equip ha pensat més en defensar i sortir a la contra que no pas en continuar amb aquell futbol més precís que li agrada al conjunt grana.
Aquella teoria maquiavèl·lica de la fi justifica els mitjans, ha agafat més força que en altres ocasions. Aquest cop el resultat importava molt més que no pas els noranta minuts de defensa aferrissada de la porteria pròpia.
Però tot allò poc vistós que tenia l’encontre sobre la gespa ho guanyava amb intensitat, amb passió i amb energia a les grades, al carrer o al sofà de casa escoltant la transmi.
L’absència de dos carrilers ha marcat molt probablement el joc dels grana i, tot i un molt bon partit de Pol Bueso i Xisco Campos, els dos han estat més preocupats de tancar les incorporacions de Rico i els laterals que no pas de continuar la projecció dels pocs contraatacs del Nàstic.
10.737 aficionats han respòs a la crida i han fet que el Nou Estadi presentés aquell aspecte de les grans ocasions. Aquell només reservat als dies marcats amb vermell al calendari. L’entrada era de les de primera divisió, de les d’apuntar i recordar durant uns quants anys; la millor de les últimes temporades en lliga regular i a l’alçada de les primeres eliminatòries de play-off de la passada campanya.
Els derbis es guanyen a la gespa, però també a la grada, i el Reus aquest ni l’ha jugat. El so del Nou Estadi, apagat en molts moments, ha retronat com feia temps que no ho feia amb el gol i quan l’àrbitre ha xiulat el final del partit.El Nàstic ha cedit, conscient o inconscientment, massa terreny de joc al Reus i ha caminat sobre un fil massa prim que per sort no s’ha trencat. Els de Vicente Moreno segueixen fent els deures i superant revolts del Tourmalet amb poca cadència i de moment sembla que amb certa autoritat. L’equip té aquell punt de fortuna buscada que tot campió necessita. L’encert amb la pilota aturada i una lectura més que acurada de les diferents situacions dels encontres converteix aquest Nàstic en un rival més que temible
Els grana estan impregnats d’aquell esperit guanyador, del que no vol perdre ni al parxís amb els seus fills, i que fa que l’equip no pari d’anar-hi, anar-hi i anar-hi, sense cansar-se de sumar, conscient, com va dir Xisco Muñoz, que aquesta classificació segueix sent una mentida. L’objectiu final dels de Moreno només és un i el repte no és cap altre que la Història ens reclami aviat cap a segona A.
