Salta un equip cadet del Cornellà a la gespa artificial del Municipal. El rival vesteix pitrall rosa per damunt d’unes samarretes verdes fluorescents, per la no confusió dels colors (sí, la combinació espanta).
Són pràcticament quarts de nou del vespre i a menys de deu minuts d’allí està a punt de començar el clàssic. Quin clàssic? Deuen pensar ells corrent darrere la primera pilota del partit amb aquells pitralls llampants.
El Municipal de Cornellà és una autèntica fàbrica de somnis d’on han sortit noms com els de l’ex grana Jordi Alba, Victor Ruiz o Ilie Sánchez i on aquests joves valors busquen trobar la seva oportunitat. El Nàstic els ha fet d’artista convidat de luxe en un partit on segurament han pres bona nota de com gestionar un joc boig i convertir-lo en una espècie de partit de futbol.
L’abús constant del futbol aeri i la desorientació, l’excés de joc estàtic i posicionat sobre una moqueta potser massa estreta han fet que una tarda de porters es convertís en un anar i venir constant.
JUSTA REACCIÓ
Un gol de Lago jr amb només 12 minuts jugats feia pensar que el partit es podria posar de cara, però en camps com el Municipal de Cornellà 90 minuts acostumen a convertir-se en 180 com a mínim. Les dimensions reduïdes del terreny de joc converteixen cada pilota aturada en acció de perill, fet més propi del futbol sala que no pas d’un partit de segona B. Cada servei de banda lateral és una pilota penjada a la interior de l’àrea gran i cada córner segueix la filosofia anglesa del mig gol. En un servei de cantonada ha arribat l’empat del Cornellà gràcies a un estrany de la pilota que ha rebutjat Tomeu Nadal. El de Manacor que havia salvat fins a tres gols cantats no ha pogut fer res per evitar que la pilota acabés entrant.
L’aposta del Cornellà ha estat clara des del primer minut. Futbol directe i un punta referència com Òscar Muñoz que té aquell protocol perfecte per jugar d’esquena a la porteria, per baixar la pilota, per buscar sempre la segona jugada i per habilitar als companys de segona línia que s’inflen a rebre pilotes del nou del Cornellà. El Nàstic no ha volgut en cap moment renunciar a la seva essència d’aquell futbol amb més transició que necessita ser més elaborat per arribar a obtenir premi.
Els de Vicente Moreno tenen clara la fórmula que els ha portat a obtenir la millor recompensa en els seus desplaçaments en camps amb característiques similars. L’abús del futbol interior no és un bon aliat pels grana que pateixen quan les bandes no donen aire i els interiors abusen de la diagonal de forma compulsiva. Tot i les dificultats, l’equip del crèdit infinit ha estat capaç novament de refer-se de la bufetada de la remuntada.
Després que un rebuig fes pujar el 2 a 1 pel Cornellà i possiblement afavorits per l’expulsió del lateral dels locals Israel, el Nàstic ha convertit la porteria del mític Toni Doblas en un autèntic atac i gol. Com diria el tòpic, amb més cor que no pas cap, els de Vicente Moreno han demostrat aquella voluntat que se li suposa a un líder i han tirat d’esforç i ganes de guanyar per salvar un punt d’or gràcies a un cop de cap de Marcos que ha estat protagonista indiscutible de l’encontre.
Els grana abandonen el barri de la il·lusió, la ciutat dels núvols que canten els Estopa, amb un avantatge de cinc punts respecte al Lleida que va perdre a casa amb el Badalona. Els de Vicente Moreno han tornat a treure a relluir les virtuts per seguir augmentant diferències amb el segon. El partit deixa aquella percepció estranya de no saber si el punt és bo o si s’ha deixat escapar una gran oportunitat. Equip i afició han marxat, però, amb aquella sensació que molts cops necessites després d’un partit de voler buscar els extrems, de voler trobar el blanc o el negre, tot i que aquest cop ha tocat el gris. Aquell Gris net, gris clar, gris fred metropolità, gris boig, gris pla, gris tou, gris Cornellà dels Discipulos de Otília.
