Encara hi retronen els gols d’un tal Señor, Morientes, Pichi, Marcelino, Esnáider o Ewerthon, s’hi recorda la Recopa de Nayim, les quatre dianes de Diego Milito al Madrid, les faltes magistrals de Ruben Sosa, l’estil d’Andreas Brehme, la contundència d’Aguado o potser aquell cop al pal de Cedrún.
Estadi mundialista al 82 i un des indrets on es respira futbol pels quatre costats, d’aquells on els nostàlgics d’aquest esport ens sentim acollits i entesos en qualsevol tarda de diumenge.
Envellit i mirant com el temps passa al seu costat sense poder fer-hi massa, avui La Romareda ha sentit fins a cinc cops cantar l’Amparito en ple Dissabte de Glòria.
De glòria grana que ha trencat el malefici d’un estadi on no guanyava des de l’any 1977 amb gol de Cunillera.
GAUDIR DEL MOMENT
Fidels a la filosofia a la que s’agafa Vicente Moreno, gaudint de tot allò que ens està deixant el millor equip de la història del Nàstic numèricament, l’afició grana ha tornat a recuperar una tarda per guardar a la memòria col·lectiva d’aquells que han trepitjat la Romareda.
L’escenari era el perfecte per a que la pel·lícula tingués el millor decorat possible.
Fotografies i vídeos amb el mòbil dels jugadors només trepitjar la gespa, un gol ben aviat de Rayco, i el primer Amparito als deu minuts de partit.
Tot i que la Setmana Santa acostuma a ser un temps de tradició i de sortir poc de les regles establertes, el Nàstic semblava disposat a trencar el guió de bon principi.
Sense el cartró pedra clàssic de Ben-hur o Quo Vadis, tan típics d’aquest dies, la posada en escena dels de Vicente Moreno ha estat l’habitual, aquella que ja hem vist molts cops aquesta temporada.
Amb el 0 a 1 al marcador i després que Xisco Muñoz primer i un espectacular Manolo Reina després evitessin l’empat aragonès, el Nàstic s’ha agradat.
A la segona part hem tornat a veure aquell Nàstic que gaudeix, el que li agrada acaronar la pilota, aquell equip que ens deixa glaçats als que no hi entenem de futbol i que és capaç de treure benefici de qualsevol situació de partit.
Han tornat els “Rochazos”, dit d’aquells gols oportuns, decisius, als que ens té acostumats David Rocha (un autèntic luxe de jugador) en moments determinats dels encontres o de les temporades. Aquest cop ha estat de falta directa i amb l’estil habitual de l’extremeny, col·locació, potència i lectura perfecta de la trajectòria adequada de la pilota.
Per fer la festa sencera havia de marcar el jugador més aclamat. Aquell que l’afició ha demanat i que ha trobat el seu premi en un estadi majestuós. Marcos Jiménez de la Espada ha fet que l’electrònic (per nostàlgics també) de la Romareda senyalés el mateix resultat que aquell partit a primera on els grana van caure amb gol inclòs de Gerard Piqué per 3-0.
Els grana han tornat a fer el que millor saben, jugar a futbol. Ho han fet amb canvi de sistema inclòs i amb la clara demostració que aquella definició de sistema que tan agrada als tècnics, “l’ocupació racional del terreny de joc”, de vegades agafa més sentit que mai.
Els de Vicente Moreno segueixen deixant mostra de la seva magistral gestió jornada rere jornada i tot i que aquest cop els grana han jugat a La Romareda a segona B, equip i afició han marxat de terres aragoneses amb regust de primera.
